dijous, 21 d’abril de 2016

BARCELLES DE REBOTIGA

 ROSETA



A la memòria de Rosita una venedora de cupons de la ONCE a qui vaig conèixer a finals de la dècada dels cinquanta i començament dels seixanta al barri vell d'Alcoi. Vivia al carrer sant Miquel 19, paret mitjanera amb el Museu Arqueològic, alguns la coneixíem com la baldaeta per la seua acusada minusvalidesa. Sempre procurava portar-se una cadira de boga, per seure i com a suport per a caminar. Moure's per a ella suposava un gran esforç, per això sempre procurava anar al cantó més aprop, si cap altre venedor li'l prenia per aquell dia. El meu record d'ella va acompanyat sempre del seu somriure i és així com he volgut recordar-la.



De nit a la meva habitació i de dia a classe, la seva imatge se'm posava davant la pàgina que maldava per llegir[...]Els seus crits m'arribaven apagats i indistints i, amb el front enganxat al vidre fred, vaig mirar a l'altra part, a la casa fosca on ella vivia. M'hi devia passar una hora sense veure res més que una figura amb un vestit fosc projectada per la meva imaginació, a penes tocada per la llum del fanal la corba del coll, la mà damunt la barana i la vora de sota el vestit.
Aràbia dins Dublinesos de James Joyce, traducció de Joaquim Mallafrè.



És quan et pense, Roseta, que tot seguit em ve al cap la teua imatge i el teu somriure ampli se'm representa immòbil dins el meu somni d'infantesa.

Torne a pensar-te, Roseta, i la teua silueta se'm dibuixa, bonhomiosa, recolzada en aquella cantonada de carreus cisellats, testimonis silents dels encontorns. Ran de clatell com un mur compacte s'hi arrenglera el matoll dels teus cabells foscos, on s'hi reparteixen tornassolats blens com pinzellades, i dins la blancor de l'oval, evoque el color encès dels teus llavis pintats i el rosat de les galtes que inflama un guspireig en els teus ulls riallers.

Insisteix la pensada, Roseta, i el record de nou et recupera: amb passos vacil·lants, arribes; convertint en llarg el curt camí; només la cadira de boga esdevé crossa i descans. I en el xamfrà estadant, de bon matí, al teu pit penges roses; manolls de tires; manats de cupons; ramells de tiges, de fiblons reblertes.

Ets l'holografia que la remembrança esllangueix amb efímeres flamerades.

En no-res només seràs cendres que una ventada ha d'espargir: aleshores qui se'n recordarà de tu?.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada