DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: John Williams

 

 Stoner, o la resiliència

La novel·la no és nova. John Williams –un escriptor i professor universitari nord-americà que tot i haver rebut el National Book Award ha restat en l’oblit durant una bona colla d’anys– va escriure Stoner l’any 1965. Ara tenim el plaer de retrobar-la i poder llegir-la en una impecable traducció al català d’Albert Torrescasana.

Williams –que en una nota prèvia al primer capítol dedica l’obra als seus amics i antics col·legues del Departament d’Anglès de la Universitat de Missouri, tot negant, no sabem si amb algun punt d’ironia, qualsevol semblança amb la realitat en el relat que seguirà– ja en la primera pàgina, pròpiament, de la novel·la ens explica què hi podem trobar: el relat de la vida d’un professor universitari, William Stoner, fins a la seva mort. Una existència que, aparentment, no té res d’especial. I, tot i així, el lector s’endinsarà en la història. I no la podrà deixar, per grisa i poc rellevant que li pugui semblar a voltes mentre la vagi llegint. 

 

I és que l’autor –com aquell qui no vol la cosa i amb un estil narratiu molt llegidor, propi del bon professor d’escriptura creativa que devia ser– mentre ens va explicant l’aparentment trista i avorrida existència del protagonista, també fa un repàs dels fets històrics més importants de l’època en què el fa viure, la primera meitat del segle XX: la Primera Guerra Mundial, la depressió de 1929, la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial, i tots els corresponents períodes d’entreguerres i postguerres. El lector pot copsar, des de la perspectiva d’aquest poc destacable professor universitari i l’afectació en persones del seu entorn, com va viure aquesta època el poble nord-americà i com els va afectar tot plegat, exemplificat en casos concrets de persones relacionades amb Stoner, coneguts, amics o familiars. 

 

I direu: sí, però això ho han fet molts escriptors. Sí, però potser no d’una forma tan volgudament planera, i particularment genial. Amb descripcions introductòries breus, però clares i contundents, i desgranant cada cas fins a bastir amb la suma de tot una novel·la completa i apassionant. 

 

Stoner tindrà una vida grisa, però no serà una vida fàcil. Nascut el 1891 al cor de Missouri, fill únic d’uns senzills grangers, mentre estudia amb penes i treballs a la Facultat d’Agricultura amb la intenció de continuar el negoci familiar, descobreix de la mà del professor Sloane la gran passió de la seva vida: l’amor a l’estudi i a la literatura. I així deixarà la carrera inicial per acabar llicenciant-se, sense que els pares ho sàpiguen ni s’ho esperin, en Filosofia i Lletres. Descartarà una vida futura a la granja de la família i esdevindrà professor universitari. Per diverses qüestions personals, no podrà arribar mai gaire lluny i acabarà el seu pas per la universitat, en morir l’any 1956, sense haver fet res massa digne de ser recordat,després de més de quaranta anys de dedicar-se a la docència. El nucli de la seva vida adulta serà la universitat i tot el seu clos entorn. Hi tindrà els amics, i també els enemics. Tindrà una esposa, i seran immensament infeliços tots dos. També tindrà una filla amb qui hauria pogut tenir una bona relació, si no hagués estat per la mare que es va encarregar d’anar-los allunyant amb una dedicació constant. Stoner entomarà gairebé sempre amb una mena de resignació inicial, que anirà esdevenint resiliència, tots els entrebancs que se li aniran presentant, tant a nivell professional, com personal.

Tot i la grisor dominant, el lector gaudirà d’un petit oasi verd en un punt del relat. Als quaranta-tres anys, Stoner viurà una intensa, encara que breu, relació amb una professora, i alhora alumna seva, molt més jove que ell. Podríem dir que Stoner començarà a viure de veritat en plena maduresa. Però la il·lusió, la felicitat per a Stoner–i per al lector que pot arribar a creure que les coses milloraran per al seu protagonista– només s’allargarà un capítol i escaig (final del 12 i tot el 13) dels 17 que conté la novel·la. Prop d’un any en la vida d’Stoner, un temps en què entendrà “que l’amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra”. I es quedarà en aquesta fase, i tornarà a la grisor, a la monotonia que el continuarà acompanyant i ja no l’abandonarà mai. 

 

Malgrat aquesta monotonia que també podríem considerar aparent (monotonia, per altra banda, que sol ser el denominador comú d’un tant per cent molt elevat de les vides de les persones arreu del món i en totes les èpoques), val molt la pena llegir Stoner. Per l’estil i el llenguatge de Williams, pel passeig –amb força esperit crític– que ens fa per la història dels cinquanta primers anys del segle XX i per les nombroses reflexions que ens presenta mitjançant el seu personatge, tant pel que fa a la importància, sovint poc reconeguda a nivell social, d’una vida dedicada a l’estudi, com pel rebuig a les guerres amb la pèrdua de temps i de vides humanes que comporten.

Pilar Castel Soler

Stoner. John Williams. Traducció d’Albert Torrescasana. Edicions 62. Barcelona, 2012.