dissabte, 19 de desembre de 2015

BARCELLES DE REBOTIGA

Abans de res cal que faça un xicotet aclariment referent al títol: En Alcoi i pobles limítrofes dins l'àrea comarcal de l'Alcoià i el Comtat l'expressió fer barcella té una significat ben especial que comarques enllà desconeixen. En més d'una ocasió m'ha passat que els meus interlocutors s'han quedat ben estranyats quan l'he dita, és a dir que no l'han entesa.  Mercè Climent, al seu blog Els primers gestos del verd, en fa un bon comentari; també Víctor Pàmies i Riudor se'n fa ressò a  Etimologies paremiològiques.  



SEGONS EL MAPA ERA AQUÍ

Mai se sap com funcionen les coses del cor, de cop i volta lliges uns renglons per atzar en algun lloc que t'acompanyen per sempre més. Almenys això és el que vaig pensar quan, fa unes setmanes, em vaig trobar amb uns versos de Manuel Forcano, que no he pogut esbrinar si pertanyen a algun dels seus poemaris o encara és inèdit, portaven per títol Segons el mapa. El poema, per les fortes significacions que em va suggerir, em va impactar només llegir-lo; en poques paraules vaig quedar fortament captivada del sentit, o almenys del sentit que jo els vaig donar; aleshores llegia la revista el funàmbul, apareguda l'estiu del 2014, que duia per títol Perquè escrivim, un subtítol que, em va cridar poderosament l'atenció, mentre comprava el número d'aquest estiu, dedicat a l'escriptor W. G. Sebald; per això, només acabar-la, em vaig posar tot seguit a llegir-la.
 
La biografia de Manuel Forcano és força extensa, nascut a Barcelona el 1968, és doctor en Filologia semítica per la Universitat de Barcelona on des de 1996 fins a 2004, va exercir de professor. Ha traduït al català Iehuda Amikhai, Pinkhas Sadé, Ronny Someck, Amos Oz, D’Annunzio, Ibn Batuta, Marco Polo i E. M. Forster. Ha publicat set llibres de poesia i diversos assajos, entre els quals destaca A fil d’espasa: les croades vistes pels jueus (2007). Així, amb quatre línies escrites a sota del poema s'explicita el seu currículum; personalment voldria afegir que el vaig conèixer en una de les presentacions del poemari Imparables que es va fer en Gandia, després vingueren Corint i Ciència exacta. És un poeta que mai no m'ha defraudat. 
 
Aquesta fotografia la vaig fer des del carrer sant Miquel en el tram que dóna cap al marge per on discorre el riu Riquer. Ací es pot veure una miqueta de l'Eixample amb els dos edificis emblemàtics pel seu port que fan de guia.
 
Per circumstàncies familiars, he estat unes setmanes en Alcoi, quan tenia estones lliures les emprava en passejar, d'una banda per airejar-me, també per fer una miqueta d'exercici. Uns passejos que sense voler em conduïen, de primer cap als llocs més propers, no és que jo ho volguera, només que la meua tirada era més forta que el rebuig de no anar-hi i fer-ho cap a un altre lloc, amb el consegüent canvi d'itinerari; això m'ha dut a recórrer els carrers més a la vora d'on vivia: l'Eixample, i al cap d'uns quants dies me'n vaig allunyar un poc més, cap al Centre.  

Els alcoians sabem que per fer-ho només ens cal travessar el pont de sant Jordi, punt d'unió entre el vell i el nou. De fet, sense anar més lluny, a la mateixa vora del pont, s'inicia un dels barris més antics de la població: la Verge Maria, solcat de carrers i carrerons que el travessen: sant Miquel, sant Antoni, la Verge Maria, Mossén Rafel de l'Ave Maria antigament santa Bàrbara, el Carme, el carrer Major, juntament amb la placeta del Carbó, o de la Mare de Déu dels Desemparats. I sense proposar-m'ho he retornat pels racons que em són familiars. El resultat del passeig m'ha defraudat molt, per no dir que no m'ha agradat gens, m'he trobat amb un barri desconegut, estrany, aliè, un tant inhòspit. Mire al meu voltant, amb les emocions a flor de pell, només puc dir que el barri em sembla una ruïna: solars i només que solars; que en pensaven fer quan el van assolar? Hi havia previst algun projecte de reconstrucció? Imagine que si, hi ha l'exemple al carrer sant Blai, o al de sant Antoni, tot i que sense continuisme en l'estil arquitectònic del barri, que desmereix en gran manera la seua pretesa rehabilitació. Em fa l'efecte que de primeres era simplement un enderroc total, per vell i insalubre. La barriada acumula en el seu traçat una llarga història que comença en l'època medieval, degradat fins l'extenuació, on s'hi van anar instal·lant tot de gent obrera, molt especialment a partir de la revolució industrial, va accentuar la degeneració total del barri. Per mi ha sigut un enderrocament molt bèstia que no ha deixat estaca en paret. I a partir de l'enderrocament, on la recuperació? Ja ho he vist, res és poc. Envege els pobles i la gent que té en compte i preserva el seu patrimoni històric i estètic.


Placeta del Carbó i el Museu arqueològic Camil Visedo



No és una foto bonica, però és l'únic retol del nom del carrer que vaig trobar per fotografiar amb el telèfon. I ja se sap que els telèfons si no són molt bons no fan molt bones fotografies. Aquesta és una de les cases que s'han salvat de l'enderroc. 


Actualment, només hi queden alguns edificis que han merescut viure: uns per haver estat construïts amb materials més nobles, just al començament del carrer, a tocar de pont de sant Jordi, altres per ser considerats edificis amb història; així, a la placeta del Carbó, el Museu Arqueològic Camil Visedo; un poc més endavant, el museu de les Festes; finalment a la placeta de la Mare de Déu, l'església que porta el mateix nom, actualment dessacralitzada, i d'enfront, l'antic edifici de l'hospital que ha passat per moltes funcions; la resta fa mal a la vista. Pel que fa al barri, es pot dir que la part d'història l'han mig preservada, però de l'estètica, millor no parlar-ne, el trobe nul. He de confessar que durant uns dies, després d'una primera visita, em vaig capficar en seguir aquest itinerari, vaig repetir el mateix trajecte, una vegada i una altra; les meues passes em conduïen cap al mateix lloc, sí, al mateix lloc, molt especialment cap al carrer sant Miquel, que com una columna vertebral recorre bona part del barri de la Verge Maria i un dels punts més trafegats tan per mi com pels veïns d'aleshores.

Tan bon punt s'acaba el pont de sant Jordi, abans de mamprendre carrer amunt dit sant Tomàs, trenque cap a l'esquerra, dos esglaons, i, enfile carrer avall; mentre el recórrec em venen al cap alguns dels seus veïns, tot i que després de tants anys se'm fa difícil recordar noms i rostres en no haver un lloc material en què sustentar la meua memòria. La memòria? Em fa l'efecte d'haver-ne perdut un bon tros, encara que al cap d'uns quants dies de passejar-m'hi em sembla albirar alguna espurna. És l'impasse entre la dècada dels cinquanta-seixanta: botigues i botiguers, oficis i professions, un batibull de veïns s'acumulen en bona part per aquest carrer. Pel cap baix, un repàs somer amb l'amic Ramon Molina Ferrero, i l'Enrique Frasés, qui, per qüestions de feina, va trepitjar el barri un bon grapat d'anys, n'hem comptabilitzat vora huitanta activitats diverses, tot i que aquest carrer és el que probablement n'acumula més quantitat que la resta. 
 
I així, cada dia el mateix camí, havent passat el pont de sant Jordi gire cap a l'esquerra, baixe els dos esglaons, i cap avall. Què busque en aquesta passejada?. En concret busque un solar, el meu, la llar dels meus avis, exactament el número 50 del carrer sant Miquel. Un retall xicotet, menut, ínfim, del que va ser la casa, la nostra, la nostra memòria, que és la seua historia i la de les vides que va albergar. Actualment no existeix aquesta casa, és un solar com altres, però en tinc constància que en el 1890 ja n'hi ha transaccions de compra-venda. Mentrestant els primers versos de Forcano se m'insinuen amb regularitat  Segons el mapa era aquí./ O potser un o dos carrers més enllà./ Era aquesta porta, o bé aquesta altra?... Em va costar trobar el lloc exacte. Finalment, després de mesurar distàncies amb uns hipotètics veïns que ja no existeixen, crec haver-lo trobat. La majoria de solars corresponen a la seua antiga casa, en tant que poden haver retrocedit un poc en la nova parcel·lació, però, pel que sembla, el meu tros no existeix, ha quedat enmig del carrer. Enmig del no-res. Si algun antic veí tinguera intenció d'anar a veure on ha viscut, segurament, no tindria problema en ubicar l'antic habitatge, en canvi a la meua família, ens han tret al carrer i ens han deixat a fora. Amb tot, quan vaig creure haver trobat el punt exacte de l'antiga casa familiar vaig tancar els ulls, va ser aleshores que els versos de Forcano se'm feien més insistents, tot repetint-me a cau d'orella «Segons el mapa era aquí», «Segons el mapa era aquí», «Segons el mapa era aquí». No sé com va ser que en un moment donat els records es van posar a treballar, en un exercici de flashback, flaixos d'una memòria que havia quedat una mica endormiscada, ara brollava a rampellades. De sobte, un grapat de veïns van aparèixer sol·lícits: Luís, el carboner; Jesús, el barber; Basília, la llibretera; el senyo Vicent, el del museu; la cosina Ernestina i l'oncle Cornelio; el senyo Emilio, el panader; la sinyo Maria de l'aiguallimó; Rosita la venedora de cupons; la senyo Isabel, Isabelet; mossén Enrique i un grapat més de veïns amb els quals ens creuàvem pel carrer.


Segons el mapa


Quants pous són buits!
L’ALCORÀ 22,45




Segons el mapa era aquí.
O potser un o dos carrers més enllà.
Era aquesta porta, o bé
aquesta altra?...
En la memòria del goig
queden consignats altres detalls.


Aquelles nits, a altes hores,
a la teva cambra:
la llum d’una única bombeta
dibuixava les nostres ombres
sobre els pocs mobles,
fruita en un plat,
la roba descordada.


Segons el mapa era aquí.
Però ara, a la llum del dia,
al cap dels anys,
no reconec la casa, i contemplo les façanes
com qui escruta un cel de nit
i no hi sap reconèixer
cap estrella.

El passat és un pou begut. 

Una vista d'Alcoi des del barri de sant Mauro, on es pot veure el carrer sant Miquel 
en sentit contrari, és a dir des del riu cap amunt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada