divendres, 28 d’agost de 2015

REMINISCÈNCIES BAIXAULIANES


De Fix sorprenia, sobretot, la quietud, una quietud no del tot involuntària. B el descobrí alguna volta gesticulant amb els braços, exigint alguna cosa. Que el posaren de cara la paret, per exemple[...]només volia primers plans llisos[...]Preferia les parets. Blanques, o quasi blanques, nues, buides[...].

Una vesprada B eixí al terrat de casa i trobà les tovalles de la taula del menjador en terra. Blanques de cotó, les havia llavat i estès i encara no s'havien eixugat. Potser no les havia pinçat bé, el cas és que el fort vent les havia fet caure. B les tornà a estendre, afermant millor les pinces, i descobrí que la tela s'havia tacat ací i allà amb ombres de pols. L'aire n'esculpia formes voluptuoses, efímeres[...]Abans que es fera fosc, B tornà al terrat. La tela a penes es movia. B va seure en una hamaca de tec i en contemplà, llargament, les taques de pols sobre el blanc[...]

Ja no estenia les tovalles. Havia canviat de mètode. Ara es gitava en terra, boca amunt, sobre el matalàs de plàstic plegable que havia usat per als exercicis de rehabilitació. El cel variava molt més que les tovalles, era més viu, més apte per a fugacitats, més obert a l'imprevisible. I no donava feina: ni plegar, ni desplegar, ni rentar. Cada vespre s'hi ajeia i contemplava el núvols, el vol dels ocells i dels avions, els tons del firmament.

Extret de La cinquena planta. Manuel Baixauli.Proa, 2014.




Els darrers dies d'aquest mes d'agost, en què per causa de la baixada de temperatura ve més poca gent que de costum a la piscina, no tinc amb qui xarrar, i per això, l'estona, mentre isc de l'aigua i m'eixugue, abans d'anar-me'n cap a casa, estirada en l'hamaca, m'entretinc mirant un xicotet retall de cel. En això faig com que prenc el sol, l'únic, tot i la posició d'estirada; encara que la part del cos que expose a la radiació solar només són els peus, protegida per la minsa ombra d'un edifici adjacent; i així, de panxa enlaire com estic, aquest xicotet bocí de cel dóna molt de joc per descobrir cada dia aquest immens fresc que es va movent de diferents maneres com un calidoscopi; uns dies, són els núvols, cadascun amb noms i cognoms diferents, encara que el nom no fa la forma, perden importància i la guanyen en assolir les més estranyes formes mentre es fan i es desfan, i jo jugant en l'imaginari de les mil i una aparença; altres, un cel net, com una patena, amb blaus que canvien segons la direcció del vent; tot i que després de la refrescada dels darrers dies, el cel és extremadament blau, d'una blavor potent, que contrasta amb el color d'uns àlbers platejats (populus alba), que la meua mirada comparteix quan, des de la meua immòbil panoràmica, entropesse amb l'àpex final de les seues siluetes allargassades. Una vista que em sedueix d'allò més, molt més que llegir o escoltar música, almenys pel que fa al lloc, abans em portava un llibre, però mai no vaig poder passar de la lectura d'uns pocs renglons, sempre hi havia algun banyista que m'interrompia la lectura. El cas és que, els àlbers me'ls mire com un poc meus. En realitat són fills dels que vam plantar al jardí de casa nostra, que per raó de l'alçada i la proximitat a la casa els vam haver de tallar al cap d'uns pocs anys. Aquestos plançons amb molt més espai han assolit la mida respectable que se'ls preveia, i actualment són visibles des de ben lluny. Però aquesta escena tan particular no seria res si no anara aparellada amb una altra molt més singular; i és que, encara no mou la brisa, per imperceptible que siga, les primeres en adonar-se són les fulles que de seguida tremolen, originant un fregadís com si conversaren, tot mostrant la seua part més blanca que els dies assolellats, com ara, semblen llumenetes fetes d'espillets com garlandes nadalenques. 
 
Això ho estic veient aquestos dies, però cada any, des d'en fa un grapat, mire el mateix espectacle; aquest contrast em fascina i mentrestant passen els minuts, ja m'he eixugat i me'n vaig cap a casa. 


 

Les fulles


Vaig contemplar els salzes murmuradors; vaig sentir els embats incessants del vent incansable; [...] però sobretot els salzes: continuaven xerrant i parlant entre ells interminablement, rient una mica, cridant amb estridència, de vegades sospirant: [...] Vaig observar com es movien aqueferats alhora, com sacsejaven estranyament els grans caps espessos, com giraven els milers de fulles fins i tot quan no bufava el vent. 
 


Una tímida girafa vigila l’intrús arrambada a la nua fractalitat de la fronda d’un arbre
 
Jorge Wagensberg. Bé trobat. Mètode núm. 71.


Llavors, en un punt indeterminat, però fora del casal de la baronessa, es produí una crispació inexplicable, un feix d’aire aïradament comprimit, que deixava estries radials, impalpables, com sospirs o lamentacions en el moment  precís de llur naixença, morts a penes la gravitació s’insinuava. Un trèmolo difús recorria o s’agitava en una esfera ideal que no tenia existència concreta, es propagada i, com sempre desapareixia [...]

De cop, el brancatge dels garrofers, impel·lit per un ressort especial, féu desaparèixer molt hàbilment l’escena. Únicament quedà el tremolo de les fulles i la visió, en la llunyania, del campanar de Vimbodí.






No tremolen de por.  
Ni tremolen de fred.
El fullatge d’arbres i arbustos
que envolta la casa i,
amatent l’acubi-la,
tot saludant matins
de primaveres i estius.
Així, cada dia.
Cada matí és així.

No fa vent.   
Ni mou ventim.
Només    
un fràgil mormoleig
tempta la xerradissa  
els matins de cada dia.
Tremolen les fulles.
Hi són.
Les fulles tremolen.
Hi estan.    
Murmuren... baixet.  

No fa vent.   
Ni mou ventim.
La tardor
engega llumins     
i escampa missatges.
Tot de coloraines.
Catifes.
Tremolen les fulles.
Hi són.
Les fulles tremolen.
Hi estan.    
Murmuren... baixet.  

No fa vent.  
Ni mou ventim.
L’hivern
els branquillons despulla,
i enlaire deixa
monyons arrambats
que remenen la cua,
feliços
de l’encontre.
Tremolen les fulles.
Hi són.
Les fulles tremolen.
Hi estan.    
Murmuren... baixet.  


Volves de missatges.
Pamflets de neu.

Aleteig sense ales.
(inèdit)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada