dimecres, 29 de juliol de 2015

Escrits desaparionats al voltant d'una pedra o cudol que m'han sobrevingut tot llegint La cinquena planta

Des que l'he vista, allà, al bell mig, protagonitzant la coberta del llibre, que no he deixat de pensar en ella.
 

Ah! el llibre de què parle es titula La cinquena planta de Manuel Baixauli. A la primera ocasió que vaig tindre el vaig comprar, però... no el vaig llegir de seguida. Una companya d'estudis amb qui mantinc relacions epistolars i telefòniques, Pilar, de Banyoles, em va dir que era molt bo, que se l'havia llegit, tant aquest darrer com l'anterior. Va conèixer l'autor suecà en la visita que va fer al club de lectura de la capital de la comarca del Pla de l'Estany per parlar de L'home manuscrit. En va quedar entusiasmada del seu tarannà i de com va anar el col·loqui; des de llavors s'ha guanyat una admiradora incondicional. Però això no és tot, m'ha passat un bon grapat d'articles de premsa que van publicant-se sobre els seus llibres per aquelles contrades; a canvi d'aquesta informació, jo li vaig dir que, si estava interessada en aquest autor, escrivia totes les setmanes un article en el Quadern del País, ací, al País Valencià, cosa que desconeixia, ­- això és un dir perquè el Quadern, ja és història, han deixat de publicar-lo-. Ja se sap que la informació que corre per la xarxa és infinita, d'ací que mentre escric aquestes ratlles he trobat el blog Totxanes,totxos i maons del crític, professor i escriptor (jubilat), Joan Josep Isern, que visite sovint, i un grapat d'escrits ben interessants, mereixedors d'atenció per la seua exhaustivitat que parlen de La cinquena planta, de les anteriors obres i unes pinzellades biogràfiques dedicades a l'autor, Baixauli; amb tot, no cal espantar-se per la dialèctica d'Isern ja que cadascú va al seu ritme i jo al meu.

Tot seguit òbric el llibre. Llig. De tant en tant, el tanque, mire la coberta. Situat al centre, en primer pla, un cudol, gros, de corbes el·líptiques, rep un impacte de llum pel darrera que el singularitza, d'un color estranyament indefinible per mi, pot anar des del gris al blanc amb lleugers tocs blavencs, que em recorden el tacte entre avellutat i lleugerament asprós d'un tros de roca esmerilada pel rodament de rieres o de la mar. Això darrer no ho puc cerciorar, però, pedra, al cap i a la fi.

Torne a la novel·la. Llig. Avance pàgines.

En un moment donat tanque els ulls, la pedra se'm fa present, continua allà, estàtica. Ompli el meu pensament: pedra, pedra, pedra.



Fa un grapat d'anys vaig comprar un llibre de John Ruskin. El llibre en qüestió es titulava Técnicas de dibujo. No era ben bé el llibre que realment m'interessava, haguera estat millor un sobre crítica d'art, però donades les circumstàncies... és a dir no existia la recerca per Internet tal i com la coneixem ara, aleshores molt primerenca, així que el vaig comprar. El nom de Ruskin l'havia conegut gràcies a Marcel Proust, i a la lectura del primer dels llibres de À la Recerche du temps perdu I. Du côté de chez Swann, també al munt de paperassa per documentar-me que vaig anar llegint mentre m'empassava el pròleg d'Antoine Compagnon, en la col·lecció Folio classique de l'editorial Gallimard que havia comprat per llegir, a dintre m'esperaven Combray, Un amour de Swann i Noms de pays: le nom; cursava el cinquè any de francès a l'EOI d'Almansa -per cert, una tossuderia meua- llegir una novel·la tant complexa en la llengua que va ser escrita, i de la qual gràcies a déu vaig eixir airosa. Vaig trobar-lo un dia remenant llibres en la llibreria 3i4, en València. El vaig comprar. Ruskin: què em pot ensenyar aquest nom, vaig pensar, vingut de la mà d'un escriptor com Proust? Crítica, art? 
 
Resulta estrany comprovar com un autor, Ruskin, nascut el 1819 pot tenir encara tant d'interès en aquests moments. Desconeixia que acabava de comprar un llibre acabat de reeditar el 1999, érem a l'any 2000; aquest llibre va ser editat per primera vegada el 1857 pel seu autor. O siga fa 150 anys que el llibre va pel món i encara s'edita. Llavors amb el llibre a les mans, el vaig obrir, el vaig fullejar. Encara no sabia que havia comprat. Comence a llegir el prefaci a la primera edició datat el 1857. A continuació el prefaci a la segona edició del mateix any. Finalment comence a llegir els primers fulls, sembla una carta; al cap d'unes quantes pàgines, l'autor commina el lector a eixir al jardí a buscar una pedra. No val qualsevol pedra. Ha de ser una pedra determinada, tal com explica, rodona u ovalada, ni molt blanca ni molt fosca, de tacte suau i sense lluentors. Amb ella en la mà s'ha d'entrar novament a casa i depositar-la prop d'una finestra. Convé mirar-la molt bé i després començar a dibuixar-la. Si aconseguixes dibuixar-la podràs dibuixar qualsevol cosa diu al cap de no res. Si he de ser sincera la meua lectura no va passar d'aquestes ratlles. Però també he de dir que des d'aquell moment les pedres, de qualsevol mida i volum, me les vaig començar a mirar amb uns altres ulls. Van deixar de ser pura roca amorfa, irregular per esdevenir un objecte real i definit. 
 

Continue llegint La cinquena planta, però per més que vull, el pensament, novament em remet a la pedra. Que té aquesta pedra que m'ha captivat? I de la resta de la lectura, que en puc dir?

Realment he de dir que La cinquena planta m'ha encisat!, tot i que el mot «encisat» no acaba de precisar amb exactitud el sentiment que m'ha embargat durant la lectura de la novel·la. El narrador ens transporta a través d'una sala on s'hi reflecteixen tota una galeria de personatges, uns amb noms propis, altres com a noms parlants: tendres, brutals, enigmàtics, irracionals que tant poden ser extrets de la realitat com de la ficció. Haver eixit de dins d'un somni o de dins del pensament de qualsevol de nosaltres, com per exemple de B. És Orofila real o ficció?, i el Dr. Mogort, Gelita, Úrsula, Ferragut, Rebecka Nilsson, Teresa Castelló, Astruells, Fíxia, Físio, Director, Col·lega, Esposa de Foto, Periodista o Foto? Per nomenar alguns dels personatges que hi apareixen al llarg del relat; de tots, n'hi ha un, per mi, molt especial, Timoteu «mestre de fugacitats» (p.259). Però qui és Timoteu? Un boig que es passeja per Sanatori, qui, finalment, mereix ingressar en la cinquena planta?. I B, també arribarà a entrar-ne?, almenys fa tots els possibles.

TIMOTEU: La porta, el llum, les parets, les rajoles del terra, la prestatgeria, els llibres, els penjadors, el sostre, l'espilla, la cadira, la taula, el llapis, el vestit que dus...Tot dissimula, davant teu.(p.70) 
 

Al garatge tinc un grapat de pedres, de format similar al cudol de la coberta del llibre. Aquestes no provenen de la mar. Les vam agafar del Barranc de l'Infern, a la Vall de Laguar. Fa uns anys, vam fer una excursió per aquestos pobles i vam voler recordar aquella altra, d'anys enrere, molts, molts anys, en què vam baixar, vam travessar el barranc i vam tornar a pujar per la vessant oposada tot buscant la quimera d'una sima. Coses d'espeleòlegs. D'aquella llarga excursió quedava el cuquet de rememorar el paisatge vist i les sinuositats del traçat. Aquesta vegada no vaig poder baixar fins al fons del barranc, però Joan Enric em va dur la mostra: va omplir la motxilla de cudols que devien pesar un quintar i les va portar fins a dalt, on ens esperava el cotxe.

Continue llegint, i el pensament, una i una altra vegada, em remet a la pedra.

TIMOTEU: Obrim portes, calaixos, llibres, armaris, finestres i portes buscant, sempre, alguna quimera. (p.211)
 

De sobte he detingut la lectura i he anat de cara a un armari. L'òbric. Tot de capses, des del terra fins al sostre, amuntegades, ordenades, amb noms, les he anat deixant al llarg dels anys. Vaig traient-les una per una. Les òbric. A dintre, hi trobe de tot, però sobre tot trobe pedres: de totes les mides, de tots els colors.


El merit de la novel·la que Manuel Bauxauli ha escrit està en haver-ho fet tant bellament que ens ho creiem. I això és, en boca d'Aristòtil, la versemblança. Les imatges que ens creuen per la ment al servei de la literatura. Una de les habilitats que li conec a Bauxauli és la seua manera de endinsar el lector per camins procel·losos, ja ho va fer en L'home manuscrit, potser aquella història em va semblar més fosca que aquesta, o potser jo també estava més espessa que ara?. Reconec que algun pòsit en va deixar perquè des de llavors que he anat recopilant detalls que desconeixia. Això em permetrà fer-ne novament una segona lectura i comparar-la en aquella altra.

TIMOTEU: Avancem, distrets, dalt d'una cinta mecànica que porta a l'oblit.(p.122)
TIMOTEU: Túnel de l'oblit, porta sempre oberta.(p.127)
TIMOTEU: Serem com el dia d'ahir, que ja ningú no recorda.(p.137)
TIMOTEU: Tots tenim un armari ple d'ocasions perdudes.(p.168)
TIMOTEU: El passat és impermeable.(p. 269)
TIMOTEU: Mort: espill que es traga l'original (p.257)
TIMOTEU: Els agranadors recullen del terra minúsculs fragments d'un àngel rebentat.(p.264)
TIMOTEU: Tres dimonis naden dins d'un got de vi.(p. 282)


La nit passada m'ha despertat un colp brusc, sec. He parat l'orella. No sé sentia res. La nit passejava encara per totes les estances, al carrer, lluïa la lluna al ple. Aleshores perquè m'he despertat, i quin ha sigut eixe colp tan fort?. He intentat tornar a dormir-me, però el colp encara em ressonava al cap. Finalment he decidit alçar-me a fer una ullada. No sé quina hora és, no acostume de mirar-la si alguna nit em desperte. M'he posat les espardenyes que deixe sempre de cara per no haver d'estar entretenint-me girant-les en la posició adequada per enfilar-me-les. Així no m'espavile. Sempre que em desperte m'alce i tentinejant per parets i portes amb els ulls tancats, mig endormiscada, camine cap al corredor; així, vaig, vinc i en torne a enfilar al llit per continuar dormint, i si puc, fer-ho amb el mateix somni que una necessitat m'ha interromput, és una manera de no extraviar el pensament amb detalls banals que em dessonillen. La nit passada, però anava amb els ulls ben oberts, per si de cas. He eixit de l'habitació i he enfilat el corredor. He pogut fer poques passes, perquè tot seguit m'he trobat amb un còdol, enorme, que no m'ha permès avançar, en la foscor de la nit destacaven una multitud de punts brillants que feien pampallugues com si les estrelles hagueren fet parada al passadís de casa.

TIMOTEU: El vent s'indigna, la mar s'arruga.(p. 218)
TIMOTEU: Qui recorda un núvol, quan ja ha passat?(p. 247)
TIMOTEU: Déu ens telefona, sempre, quan no hi som.(p.261)




Fa molts anys, de baixada pel pedregós senderol que ens retorna altra vegada amb la imponent mole de pedra de l'Arc de sant Pasqual que, com un bastió, s'erigeix enmig de l'esplanada d'aquell racó, solitari, amagat, a recer de mirades alienes. Un indret reposat i alhora ple d'encant com n'hi ha pocs, on regna el silenci, només interromput per l'eco que origina el grallar de les poques niuades de gralles que allí han buscat aixopluc fugint de la mà de l'home. Un parell de vegades l'any, pujàvem, a dalt dels penya-segats de la Mola de Meca, només pel gust d'observar el mantell quadriculat, com un tauler d'escacs, que la vall ofereix als nostres peus. Una de tantes vegades, mentre refem el camí de tornada, vaig posar els ulls sobre una pedra. No tenia res de particular. Però aquell dia la roca se'm va oferir de manera especial: em vaig ajupir, la vaig agarrar amb la intenció de guardar-la dins la motxilla. Sense més, es va obrir en dos trossos. La sorpresa va ser que a dintre hi havia molta història. On ara hi havia muntanyes abans hi havia hagut la mar.


TIMOTEU: Què som? Ones dins una mar immensa, dita temps. (p.124)
TIMOTEU: Dins la caragola hi ha una mar. Dins la mar, infinites caragoles amb una mar dins.(p.252)
TIMOTEU: Dins les pedres hi ha, comprimit, el silenci. (p.133)


 
Afegitó final: Quan he dit més amunt que les entrades de Joan Josep Isern són ben interessants és per que en una d'elles me n'he assabentat que La cinquena planta també té banda sonora. Una llista de músiques que Manuel Baixauli ha incorporat a Spotify amb el mateix nom que la novel·la i que podeu escoltar quan i com vulgueu. I mentrestant podeu tornar a fer una altra lectura, aquesta vegada des d'un angle diferent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada