Un lector(a) emprenyat: a propòsit del «Quadern»

Així, de sobte, sense avisar, o si, i jo no me n'havia assabentat? la xarxa va tant plena de sorolls que, de vegades, hi ha assumptes que se me'n passen. Veritablement havia sentit alguna cosa, però no m'ho creia, així que, quan aquest matí he entrat a llegir i baixar-me els articles del «Quadern» que El País edita cada dijous des de fa un grapat d'anys, tret dels Nadals, la Setmana Santa i les vacances estiuenques, he comprovat que era veritat, que el «Quadern» s'ha acabat; fa unes setmanes també va ser la redacció autonòmica d'El País a València. 

Aquesta història va començar temps enrere, això explicava Juan Ramon Borràs Hernandis en un article que la setmana passada va escriure per al «Quadern» d'El País que va ser censurat i no va eixir (el podeu llegir al final) «Un dia, allà pel maig de 1997». D'això ja fa uns quants anys, per cert, jo també em vaig fixar en aquells articles i també vaig començar a col·leccionar-me'ls, cada setmana comprava el periòdic al quiosc només per llegir aquestos quatre fulls, i si alguna setmana se me'n passava, la quiosquera me'l demanava i tot arreglat; així així vaig anar coneixent una colla de gent que escrivia, mentre comentava un bon grapat d'obres, i mentrestant jo omplia carpetes i més carpetes, que tot siga dit m'han vingut bé en posteriors treballs de recerca com a bibliografia. Després van vindre mals temps per a la premsa escrita i el «Quadern» va deixar de publicar-se en paper per passar al format digital; així que vaig començar a crear carpetes i més carpetes, fins que un mes de maig, després de díhuit anys, em diuen, d'un dia per l'altre que s'ha acabat. Per què? Què ha passat? És que un sol lector com jo no s'ho val de continuar editant aquestos fulls sobre literatura en la meua llengua?

Les polítiques de màrqueting dels grans hòldings estant fetes només per a les grans masses, per això una sola persona diu poc. Ja sé que tinc poca força, però guarde un bon record de quan El País va decidir cobrar el suplement del diumenge que, fins aleshores, incloïa de franc en la compra del periòdic, unes pàgines que duien més aire que un suflé, per pagar-me mitja subscripció al setmanari El Temps, sempre he cregut que vaig fer un bon canvi; ara no es tracta de diners, només que ajuntar una colla de gent tan bona que escrivia se'm fa difícil de deixar. I ara què? Començar la recerca de nou pels espais digitals?. Això faré. Un últim comentari: a tot l'equip del «Quadern» heu sembrat una bona llavor. Gràcies!

 

La primera etapa de la col·lecció està en aquesta caixa. Més tard vaig millorar perquè vaig aconseguir un arxivador.

Juan Ramon Borràs Hernandis

Rèquiem

Un dia, allà pel maig del 1997, fullejant un exemplar d’El País per a elaborar el recull digital de premsa de la Universitat Jaume I de Castelló, vaig trobar de sobte un suplement de 4 pàgines, Quadern, unes pàgines dedicades a la cultura i amb la pretensió d’eixir a la llum cada dijous. El mateix dia, mentre tornava a casa amb el tren, vaig llegir amb deteniment aquestes pàgines. No eren un mer recull de ressenyes de llibres o de música o d’actes culturals; eren, diguem-ne, metacultura: uns articles d’opinió assenyats, redactats d’una manera entenedora, signats per plomes de primera i amb voluntat de fer cultura parlant de cultura.
Atesa la procedència diversa dels signants i amb una llengua com la nostra tan amant dels doblets morfològics i lèxics, dels infinits nivells del llenguatge, em va semblar adient que aquella publicació mereixia publicar-se atenent un model de llengua culte i amb un cert aire de marca tendent a evitar la profusió de doblets innecessaris.
Així que vaig telefonar a l’amic Pep Torrent, aleshores delegat del diari a casa nostra, per oferir-li col·laborar com a corrector/traductor d’aquestes pàgines. Li va semblar bona la idea i em va remetre a Adolf Beltran, coordinador i ànima de Quadern, amb l’ajuda d’un jovenet Ferran Bono. Vaig anar a la redacció del diari, situada al carrer de l’Ambaixador Vic.
L’Adolf el coneixia de vista, no sé si havíem creuat algunes paraules en alguns actes en què coincidíem. Ens vam acordar de seguida i m’incorporava a Quadern en el número 2. Val a dir que, a hores d’ara, l’Adolf és, per a mi, un bon amic; a més, podria dir sense por d’equivocar-me que, sense ell, ja fa temps que Quadern hauria desaparegut per desànim.
Tornem a Ambaixador Vic. Llavors el diari es corregia bàsicament en format paper, atés que molts dels col·laboradors encara no dominaven gaire la informàtica —fins i tot alguns enviaven les seues col·laboracions mecanoscrites—. Aquesta correcció en paper feia que Quadern quasi sempre es tancara bastant tard. Moltes vegades, quan tornava a casa alguns dimecres gairebé a l’hora de sopar, encreuava els dits per no trobar-me amb cap conegut per aquell carrer en què casa sí, casa no, estava a vessar de cases de barrets —ja m’enteneu—. O les vegades que aquell article que sempre arribava tard me l’enviaven amb taxi a casa i jo cantava després les correccions per telèfon.
La redacció feia goig: redactors, publicistes, personal d’administració i serveis, fotògrafs (amb laboratori de revelatge inclòs), etc. Fins i tot hi havia un informàtic vingut de Madrid que procurava que la transmissió de les pàgines corresponents a l’edició valenciana arribaren en condicions a les rotatives. Hi vaig fer bons amics, hi vaig passar bones estones. Allò creixia i aviat El País s’hagué de traslladar a un pis del carrer del Poeta Querol, més espaiós, per a poder treballar en condicions. Era ja el moment dels articles per correu electrònic, de la fotografia digital, de la impressió en color. Ara ja no calia anar cada dimecres a corregir Quadern, a tot estirar, alguna visita a prendre café i xarrar uns quants minuts.
Quadern també creixia, no en extensió, però sí en la nòmina dels col·laboradors. A més, cada vegada era menys freqüent que ens llevaren espai per a col·locar publicitat (abans de vegades una pàgina completa podia caure a última hora substituïda per publicitat pagada a bon preu). I el més important, molts professors de Secundària ens comentaven que treballaven a classe els articles de Quadern pel seu contingut, la seua qualitat i perquè també perquè s’asseguraven una llengua correcta.
Pel que fa als escriptors col·laboradors, tret d’alguna fricció puntual —d’altra banda, lògica—, les relacions que hi he mantingut han estat generalment bones. Alguns van durar poc al diari, uns altres més temps, alguns van faltar i alguns hi escriuen des del primer dia. Algunes vegades ens hem ajuntat a sopar i, després, a fer algun gintònic. És curiós el nivell de coneixença —des del punt de vista professional— que arribes a tenir amb els col·laboradors habituals de Quadern sense la necessitat de tenir un tracte personal continuat. Us puc ben assegurar que els meus col·laboradors i jo seríem capaços de reconéixer l’autor d’un text anònim de Quadern, en “versió original”, fent una ullada al tema, a l’estil, als mots crossa que fa servir, a aquella construcció incorrecta que no hi ha manera que autocorregisca, al domini del processador de textos i, cal dir-ho, a la redacció quasi perfecta de molts d’ells.
Tornem al viatge!!! Al penúltim capítol d’aquest repàs obituari: la caiguda. En un moment determinat, i amb baixada de sous i de tarifes prèvia, s’esdevenen uns acomiadaments bestials de bona part de la plantilla d’El País i el trasllat d’una redacció exigua al carrer de Joan d’Àustria, a l’edifici de la Cadena Ser (mig en broma, i en veure aquella redacció compartida que semblava una sala de telemàrqueting, no em vaig poder estar de dir que pareixien una colla de dones fent punt de ganxo a la porta del carrer, amb les cadires recolzades a la paret). Paral·lelament, Quadern, el maig del 2012, ja en el número 594, deixa d’eixir en paper i només queda en format digital. Jo, sempre optimista, deia a l’Adolf —bastant decebut, ell— que almenys podríem publicar més col·laboracions i sense els maldecaps de cenyir-nos a un espai determinat i haver de mutilar articles per a encabir-los en aquelles pàgines tan encotillades, a més —argüia jo— molts dels nostres lectors ja feia temps que ens llegien en format digital.

La desfeta
Com diu el refrany, “Per a tots hi ha un dia per a estar penjats a la carnisseria”. I Quadern no n’és l’excepció que confirma la regla. Paral·lelament a la desaparició de les edicions i les redaccions “autonòmiques” d’El País, llevat de la de Catalunya, Quadern deixa de publicar-se.
Se’m farà estrany desmarcar de la meua agenda els dimecres com a dies ocupats (procurava no comprometre’m mai a res els dimecres). Se’m farà estrany perdre el contacte setmanal amb aquests escriptors col·laboradors que durant tant de temps, comptat i debatut, m’han donat més moments de goig que de tristor. Se’m farà estrany no trobar un diari que tracte la cultura —en el sentit més ampli— amb el rigor, la seriositat i el punt de vista de Quadern. I m’entristiré perquè, fet i fet, és un altre pas enrere en l’ús normal de la nostra llengua.

Rellegint aquestes ratlles i recordant el trajecte de les redaccions d’El País que vaig conéixer, se m’apareix un flaix que ha resultat premonitori: de l’ambaixador Vic (Jeroni Vic i Vallterra), diplomàtic de Ferran el Catòlic a Roma i introductor del Renaixement arquitectònic a la península, al poeta Vicent Wenceslau Querol, un dels grans de la Renaixença Valenciana… i, finalment, Joan d’Àustria, germà bord de Felip II, que fou el màxim representant de l’imperialisme i l’absolutisme espanyol més rancis. 

Quadern, requiescat in pace.

Sempre m'ha agradat tindre les meues andròmines ben guardades i ordenades.