dimarts, 3 de febrer de 2015

VEÏNS singulars. Personatges PARTICULARS


Fa un temps vaig penjar una entrada que portava per títol «Veïns singulars, personatges particulars» en què parlava dels meus veïns Igor, Natasha i Yulia, però en realitat deuria d'haver-lo publicat amb el subtítol que li vaig posar. 
 
El cas és que aquest títol el vaig prendre prestat d'uns altres escrits meus que durant uns estius es van publicar en el llibre de festes del Ràfol de Salem sota aquest mateix nom. El primer d'aquests escrits publicat l'estiu del 2006, el vaig encetar amb un personatge molt entranyable, Manolo «l'Aguasil», sempre disposat a ajudar qui ho necessite. Al cap de poc l'escrit va aparèixer publicat en la xarxa gràcies a Salvador Jàfer, amic, veí i poeta molt estimat. I ara, després de tot aquest temps, he decidit publicar-lo també al meu bloc, això sí amb la foto del protagonista.


Any 2006, Manolo "l'aguasil" assegut en un banc de la Plaça del Pi on li vaig fer l'entrevista i un dels llocs on s'asseu segons el dia i l'època de l'any.

 

 MANOLO –L’AGUASIL-

Des de les pàgines d’aquest programa de les festes d’agost,  i amb el suggerent títol que hem encapçalat, donem per inaugurat un cicle de reportatges dedicats a rememorar, en uns casos, i a eixamplar, en altres, el record d’alguns dels nostres veïns – del Ràfol –. Personatges del nostre entorn, d’àmbits i nivells socials ben diversos que són o han sigut coneguts per multitud de facetes, els noms dels quals es conserven en el record d’uns pocs, els dels més acostats i propers, en tant que de la resta només coneixem pinzellades, comentaris que han anat passant de boca en boca i que, a poc a poc, el temps va diluint fins perdre’s pels caminals estrets i sinuosos de la memòria particular. 

Volem agrair l’ajuda i la col·laboració desinteressada dels veïns en la publicació d’aquest i posteriors relats; tot perquè no queden relegats en l’oblit fragments quotidians de la nostra memòria donant-los l’eixida que es mereixen.

Enguany, i per començar hem volgut dedicar aquest espai a un personatge, entranyable i indispensable. Entranyable perquè és una persona que mai no eludeix la conversa, la qual cosa l’ha fet partícip en quasi tots els esdeveniments del poble, i indispensable perquè sempre ha estat i està disponible en qualsevol eventualitat, fins que, fa ben poc de temps, ha deixat definitivament el seu càrrec.

El seu nom, Manolo – l’aguasil – ben conegut per tothom.

Hem fet una volta pel poble, tot buscant Manolo per xerrar una miqueta. Volem que ens conte algunes de les coses que feia en la seua feina, i com no, també alguna anècdota. Manolo té uns quants racons fixes; a l’hivern, en dies bons,  el podem trobar als racons assolellats; a l’estiu, millor buscar-lo en una bona ombra abans que arriben les hores més caloroses del migdia i les primeres de la vesprada que es reclou a casa, després una altra vegada, al caure el sol, a  poqueta  nit, a prendre a la fresca. 


Hui, és dissabte, i a la plaça del Pi han vingut a fer mercat com totes les setmanes, l’adroguer de Castelló i l’espardenyera de Beniarrés, no són molts els veïns que s’hi acosten a comprar, però els suficients per què els venedors d’aquests clients fidels no falten a la cita setmanal. 


No ens hem equivocat quan ens hem deixat caure pels voltants. A l’ombra incipient d’uns aurons hem trobat Manolo en companyia d’alguns contertulians i veïns del poble. 


Com ja hem dit abans, Manolo no defuig la conversa i no s’hi ha fet pregar quan l’hem convidat a seure amb nosaltres: Amador i qui escriu aquestes ratlles. Tres cadires de bova i una gravadora a la porta d’un garatge fan de lloc improvisat d’una tertúlia que comença de seguida. Manolo no es talla de res a l’hora de parlar.

- Quan va començar a treballar com a aguasil?

Tenia 18 anys, l’any 51, quan vaig començar a treballar com a suplent de l’agutzil que hi havia llavors. Va ser el tio Moreno de Peris el pare de l’alcalde d’ara qui em va proposar per a aquest treball. L’any següent, el 52 me’n vaig anar a València a la Malvarrosa, vaig estar tres anys en l’hospital de Sant Juan de Dios, em vam fer cinc operacions. Finalment, vaig tornar l’any 55 al Ràfol i vaig començar a exercir el càrrec d’agutzil com a titular. Si contem de llavors ençà són 54 anys els que he estat exercint l’ofici d’agutzil en l’ajuntament del Ràfol, és a dir 51 com a titular i 3 com a suplent.

- Quin alcalde hi havia quan va començar com a suplent l’any 51? I quin quan va començar com a titular?

En aquell moment l’alcalde era José Alfonso Asunción, també conegut com a Pep el zurdo.
Més endavant quan vaig començar de titular, l’any 55, l’alcalde era Salvador Fenollar Gilabert conegut com Laurel.



Any 1956, Manolo "l'aguasil" amb roba de feina .

- Quants alcaldes has conegut Manolo?

Hui... molts. I comença a detallar-nos cadascun dels noms, els anys que ha estat cadascun i entremig alguna anècdota de les que, en aquest moment, li venen al cap.


Com ja he dit abans, el primer alcalde, Salvador Fenollar Gilabert –Laurel- , va estar deu anys. Va caure malalt per uns mesos i va ser substituït per José Cortell de Francisco – Pep de la vídua – fins que va tornar.  En la seua legislatura, es va comprar i instal•lar un nou rellotge al poble. El mateix que exhibeix la façana del campanar de l’església de la Marededéu dels Àngels, ens recorda Manolo. El aleshores alcalde va considerar que El Ràfol necessitava un rellotge nou, com que no disposaven dels diners que costava la seua adquisició, 50.000 de les antigues pessetes – 300 euros d’ara -,  van decidir demanar un préstec a governació, el governador era en aquell moment era - Diego Salas Pombo -, que – tot siga dit -  no els van concedir. Però la decisió estava presa, si no els deixaven els diners, aquestos calia treure’ls d’on fora, així és que van dividir la quantitat total entre les cases, tocant a 28 pessetes per família i el rellotge és va comprar. 

El següent alcalde va ser José Cortell de José - Pere Pau – va estar 19 anys. 

El primer alcalde de la democràcia va ser José Senabre Guillem, l’actual alcalde, que va estar durant una legislació: quatre anys.

Més endavant, Salvador Hernández Sanchis que no va acabar la legislatura, el va substituir German Fenollar fins la següent. 

Manolo ens ha aclarit l’embolic que ens hem fet amb el nom José Cortell, alcalde en un període de 19 anys  i segon alcalde que va exercir tres mesos en una legislatura anterior. No és la mateixa persona ens ha dit. Ací al Ràfol aquest nom i cognom són molt comuns i per a diferenciar-los es feia servir el nom del pare, per això de José i de Francisco.  Va ser Millet - el secretari- qui va començar a utilitzar en aquells anys aquest mètode per a distingir-los i així evitar embolics  com els que m’he fet jo fa uns moments.


I,  finalment,  l’actual alcalde, José Senabre Guillem, que tenim des de fa unes quantes legislatures.

-  A més de fer els bans quins altres serveis donaves al poble?
 

En primer lloc els bans oficials.

L’any 51 vaig començar, com a suplent.  L’agutzil, que hi havia en aquell moment, se n’anava, de tant en tant, a Mislata, a casa de les seues filles, aleshores em quedava en el seu lloc i m’encarregava dels bans, tal i com ell volia, de tots. Anava recorrent els carrers amb la trompeteta, la que he fet servir fins fa ben poc de temps. Fa només huit o deu anys que es van instal•lar els altaveus per tot el poble. N’hi havia dues categories de bans, per un costat estaven els oficials, els pagaven a dues pessetes i per l’altra els particulars, «dels primers a mitges quan jo vinga», em deia i dels particulars «el que guanyes per a tu», i així ho fèiem.


Una altra cosa que feia eren encàrrecs, avisos a domicili oficials, particulars, d’això no es parava mai, sempre n’hi havia de feina.

I des que es va instal•lar el nou rellotge l’any  1960, una nova tasca se’m va afegir, la de donar-li corda.

També era l’encarregat de revoltejar la campana des de l’ermita. Aquesta ermita alterosa i dominant es pot contemplar des d’arreu del poble, està dedicada a Sant Blai i té la campana més antiga del poble comptant amb les de l’església. Tots els dies, durant uns quants anys, vaig estar pujant, puntualment de - 12 a les 3 –. El revolteig era el senyal d’avis per saber en l’hora en què estàvem i també per què des d’allí ho pogueren escoltar millor des de tot arreu. Ací al Ràfol, hi havia el costum, com en molts pobles llauradors, de fer “el ple migjorn”. Els llauradors se n’anaven a treballar enjorn al camp, cap al migdia, quan la temperatura pujava, com que no s’hi podia estar en els bancals, aprofitaven aquestes hores per fer un bon descans després del dinar, i així que el sol havia traspassat el punt més alt del cel retornaven a la feina fins a la posta. En aquest període de temps, estava terminantment prohibit fer soroll al carrer, això incloïa la prohibició d’eixir els xiquets i qui fora de fer gresca. Més endavant es va substituir el revolteig de la campana de l’ermita pel de la campana de l’església ja que també havia d’anar a donar-li corda. Així és que vaig deixar de pujar. 

Una altra ocupació que se’m va encomanar va ser la de vigilar el dipòsit de l’aigua quan tocava omplir-lo, a partir de la instal•lació de l’aigua potable al Ràfol i de la construcció de dos dipòsits, un situat en l’Arcaeta, al darrere del bar dels jubilats, de 48000 litres, i un altre a mitjan camí de l’ermita, de 60000 litres. Primer s’omplia el de baix, i a continuació, es pujava l’aigua fins a l’altre amb una bomba ja que encara no estava automatitzat,  per què així poguera arribar després sense esforç a les fonts públiques.  La qüestió és que molts veïns havien començat a instal•lar-se en les cases dipòsits per a emmagatzemar-se l’aigua, i quan s’assabentaven que jo havia d’anar a omplir el dipòsit de dalt, aprofitaven l’ocasió per omplir-se els seus dipòsits sense haver de fer viatges a la font, mànegues estratègicament col·locades feien més llarg el transvasament, i em costava tota la nit el que amb unes hores s’hauria pogut fer. 

[Els anys 50, El Ràfol va conèixer de primera mà com tots els pobles d’Espanya, el control per part de l’estat amb la implantació del sindicat vertical, d’afiliació obligatòria, que unificava amos i treballadors. Va començar coneixent-se-la com la CNS, - Centre Nacional Sindicalista- més endavant va anar canviant de nom, a mesura que el regim franquista va relaxar els seus tentacles, se la va conèixer també com La Hermandad - a seques -  tot i que el seu nom complet era La Hermandad de Labradores i Ganaderos,  i finalment com a Càmara Agrària.] 

La cotització agrària va començar cap a l’any 52. Els patrons, és a dir els amos de les terres pagaven un duro – cinc pessetes- per a la cotització, i els jornalers, deu quinzets - dues pessetes i cinquanta cèntims- que ara en Euros serien menys de deu cèntims. 


Encara recorde la primera persona que va començar a cobrar gràcies al que havia estat cotitzant, un guarda - de camins- que va cobrar 90 pessetes. Quin enrenou es va armar!, La gent del camp generalment no cotitzava,  i clar, tampoc no cobrava la jubilació com ara.  Com que el secretari que hi havia en aquell moment no s’aclaria, venia un de Castelló a pagar fins que el d’ací ja va agafar la rutina i s’ho va ensenyar.


Cada mes, feia el ban per a avisar els veïns que els pertocava cobrar el subsidi familiar de l’Agrària, els punts que se’n deia. Ara ja no es paga això. Però hi havia gent que es treia uns dinerets pels fills que tenien.


Un altra de les obligacions que també vaig adquirir va ser al si de la Comunitat de Regants. Aquesta Comunitat existeix des del 1928 quan s'aproven i es publiquen oficialment les Ordenances de la Comunitat de Regants del Ràfol i és la que controla tot el reg de les hortes. Cal dir que el Ràfol regava a fil 500 fanecades, i que a hores d’ara encara té 300 fanecades d’horta per degoteig, aquesta Comunitat tenia el seu President i secretari, doncs bé, el meu paper era enviar els avisos, donar els recaos i fer els bandos de tot allò que tinguera a veure amb el reg i per suposat amb els socis.

- Manolo, li preguntem, el clauer ja no et pesa tant com abans?

[Fins fa ben poc era l’amo de les claus com la figura del vigilant en els pobles grans en temps pretèrits. I, ara,  ens mostra les claus que porta, ben bé les que la nova situació li comporta, les de sa casa i poca cosa més. El clauer ha minvat considerablement. ]


Portava també les claus del cementiri, no solament per obrir la porta en els enterraments dels veïns i en el dia dels difunts, sinó per qualsevol altre motiu només calia buscar-me i demanar-me-les.

La inclusió de nous serveis dins l’ajuntament eren també nous treballs que calia afegir a la llarga llista en el meu quefer diari. Cal assenyalar que El Ràfol fa anys va inaugurar unes instal·lacions per a la recollida de deixalles amb la qual cosa també em vaig fer càrrec de les claus. 

Podria donar els noms dels metges que han passat pel poble, però el més significatiu i important és que, poc abans de començar la visita, tots els dies durant molts anys jo ja els esperava per obrir la porta.

I, finalment, també vaig ser el responsable de les claus del Tele-club, instal·lat en l’Abadia, a més de ser l’encarregat d’obrir i tancar el centre. Passava moltes hores amb els joves, es divertíem ells i jo, i també era una manera de tenir-los més recollits i controlats, - estem parlant de 30 o 40 anys enrere -. Aquesta feina  me’n va portar una altra, els diumenges els organitzava el ball per què no se n’anaren i per què tampoc hi havia molts més llocs on anar. Els posava musica, era com se’n diu ara un disc-jockey. 

Tot i que la conversa, amb Manolo, podria allargar-se molt més, donem per acabada l’entrevista. Creiem que, per hui, ja li hem estirat prou de la llengua. 


La memòria és com cabdellar una madeixa, només cal estirar del fil per fer un bon cabdell. Reconeixem que hi ha anècdotes que no sempre es recorden en el  moment que es vol, sinó quan el cúmul de circumstàncies intervenen per a refrescar-nos-les. 


Per això creiem que d’ara endavant quan el trobem en algun dels seus racons i ens apropem a ell podrem continuar afegint més fil al cabdell i anar ampliant-lo. Sabem que no es negarà. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada