dimarts, 28 d’octubre de 2014

NO A LA PLANTA

Reconec que hi ha més activitats que temps per arribar a tot. I que diumenge, 26 d'octubre, hi havia una cita ineludible a la qual no vaig poder anar. És tractava de la marxa que va recórrer, un tram de la CV-60, des de la rotonda d'Otos fins on diuen que volen instal·lar la planta incineradora d'animals, al terme de la Pobla del Duc.

La veritat és que se m'ha ocorregut tard o siga que se m'acaba d'ocórrer, que una manera de recolzar les accions que es porten a cap és penjar el manifest que s'ha publicat, que ha escrit per a l'ocasió l'escriptor Joan Olivares. Voldria així disculpar la meua absència i que les activitats que es fan per combatre-les arriben un poc més lluny del que hagen arribat fins ara. També donar compte de les peripècies a què es veuen sotmesos els llauradors quan veuen amenaçada la seua terra i el poc cas que se'ls fa.

 
Aquesta fotografia i la següent les he pres del portal de VilaWeb i porten la firma de Rosa Pascual. També el manifest l'he tret del mateix portal d'informació.

No a la planta

 

Manifest a llegir en la marxa als terrenys on es preveu construir la planta de tractament de residus animals, a la Pobla del Duc

Fa uns quants anys ja es va voler instal·lar una planta de tractament de fems entre els térmens de Bèlgida i Otos. Per aquella època, tots havíem experimentat els efectes odorífers de l’abocador d’Ador. I no podíem evitar d’ associar els noms dels pobles d’aquella rodalia amb la pestilència i la insalubritat. Fins els mateixos veïns del rotgle feien burla els uns dels altres. Els de Palma deien “En Ador fa pudor”. I els d’Ador contestaven “i en Palma senten l’olor”. Davant esta perspectiva la gent de la Vall rebutjàrem de manera contundent i unànime la instal·lació d’aquell monstre que amenaçava de lligar el nom de la nostra comarca amb la mala olor i la brutícia. Imagineu tota la fila dominguera de madrilenys cap al seu Gandia Shore, tapant-se el nas amb gest de fàstic alhora que llegien l’Olleria, Montaverner, Bèlgida, Otos, Beniatjar, la Pobla, Castelló en els indicadors de la carretera.

Això no ho podíem consentir. I no ho vam consentir.

Poc de temps després, els nostres estimats representants, encabotats a fer-nos passar per l’adreçador d’uns interessos que no eren els nostres, ho tornaven a intentar. Ara en el terme de Beniatjar. Amb la casualitat afegida que una part dels terrenys eren de l’alcalde. La resposta del poble de nou va ser exemplar. I bíblica: “per trenta monedes cagades Judes vengué a Jesús, i per trenta fanecades, vol vendre Beniatjar Pallús”.

No ho podíem consentir, i no ho vam consentir.

Però sí algú es pensava que ja s’havia acabat... doncs no. En quedava una, i de ben grossa: la planta de la Pobla... La història ens ensenya que l’especulació, la corrupció i la lladreria no s’acaben mai. I tampoc, per tant, no es pot acabar la lluita contra els especuladors, els corruptes i els lladres. No contra els polítics. Ni contra la política. La política és això que fem nosaltres, ara i ací, defensant els nostres drets contra els interessos dels especuladors i els corruptes. Durant molts anys ens han volgut fer creure que la política és cosa d’uns professionals i que no ens hi havíem de ficar. I molts els han fet cas: robeu... robeu tranquils ‒sentíem dir‒... mentre n’hi haja per a tots... La misèria i l’atur són els fruits que hem collit per no haver llaurat prou bé quan calia.

Però tornem a la planta de la Pobla. Resulta que de residus animals també n’estem ben informats. Qui no ha sentit aquella fortor insuportable de l’entrada de la pista de Silla? Ara sabem que prové d’una planta de transformació de productes d’origen animal relacionada amb la que es vol instal·lar ací. Diuen, els promotors, que que crearà molts llocs de treball i que no produirà cap mena de perjudici ambiental (olors, contaminacions, infeccions, etc.) Deuen pensar que, com que som de poble, ens moquen amb la mànega. D’una altra manera no s’entén que una vegada i un altra s’encaboten a fer-nos creure que els burros volen.

Qui compraria productes ecològics criats a la vora d’un femer infecte? Qui se’n vindria a passar un cap de setmana, a passejar per barrancs i camins pestilents? La construcció d’esta planta acabaria amb les expectatives de molts valldalbaidins de construir una comarca vital, habitable i ecològica... Volem viure de l’agricultura i de les indústries respectuoses amb el medi. Volem que la gent ens visite, que gaudisca d’alenar el nostre aire, que puga beure les nostres fonts i que es meravelle amb el nostre paisatge.

Els defensors de la planta diuen que esta indústria serà neta i crearà riquesa en la comarca. Però sabem de sobres que si una indústria genera beneficis econòmics al territori i no produeix contaminació, s’acaba fent en un polígon industrial d’una gran ciutat. Per dues raons: la primera perquè els governants de les grans ciutats tenen poder suficient per a quedar-se les gangues, i se les queden. La segona perquè en una zona industrialitzada hi ha totes les infraestructures necessàries que faciliten i fan rendible la instal·lació: llum, gas, aigua, transport, etc. Si la volen posar ací i no allí, per què deu ser? Perquè fa pudor. Perquè contamina.

I si no, per què es va mantenir amagat el projecte durant tant de temps? Per què se salten els informes ambientals negatius? Per què es fan interessades declaracions d’interés comunitari en contra de les seues pròpies lleis? Per què s’ignoren les mobilitzacions populars amb el suport de la quasi totalitat de representats de la comarca? Per què no es molesten a contestar els milers i milers d’al·legacions que han presentat els veïns de les zones afectades? Doncs perquè hi ha grans interessos econòmics i perquè els hem donat massa poder. Esta mateixa setmana el Partit en el poder ha tornat a imposar la seua majoria en la comissió de Medi Ambient de les Corts per a rebutjar la suspensió de les autoritzacions a la planta.

Ens governen persones capaces de dir blanc i fer negre sense immutar-se. Persones que asseguren que es preocupen pel medi ambient, i no tenen el més mínim escrúpol de contaminar. Persones que diuen que es preocupen per la salut i lleven metges. Que es preocupen per l’educació i lleven mestres. Que es neguen a escoltar la veu d’una comarca, i que són capaços de fer referèndums tendenciosos amb l’única intenció d’eliminar el valencià de les escoles.

En la reunió de la Comissió de Medi Ambient, preguntava un diputat què havia de fer la gent d’una comarca perquè l’escoltaren els seus representants. Ell ho sabia, i nosaltres també ho sabem: no donar-nos per vençuts. Continuar la mobilització. Alçar més i més la nostra veu per denunciar aquesta gran injustícia.

Durant molts anys, els governants valencians, han fet i desfet com si el país fóra un melonar i ells els únics amos i senyors. Però bufen vents de canvi. I en els nous temps que s’acosten els ciutadans demanen participació, transparència democràtica i vergonya, cavallers, vergonya!

No a la planta. 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada