dilluns, 22 de setembre de 2014

PER QUÈ T'HE ESCOLLIT A TU: LLIBRE!


La raó o el motiu per triar un llibre o un altre de vegades és fa difícil d'explicar. En ocasions és una ressenya que potser he llegit, altres és l'observació que m'ha fet alguna amistat amb qui coincideixes en els gustos de lectures, això per una banda; també Internet és un gran aparador, i els darrers dies he llegit molts comentaris que han coincidit en el moment de publicació del llibre en qüestió. Finalment, una mena de còctel, una miqueta d'ací, una miqueta d'allà i un bon dia el prens del prestatge de la llibreria a la qual sols acudir de tant en tant, a fer una ullada de les darreres novetats editorials, i aleshores, l'agafes i corres a pagar-lo. Ja el tinc.

Però, i si no coneixes l'autor del llibre? Això ja és un altra cosa. Perquè l'he triat, llavors? No ho sé, pot ser per curiositat?. Sí, és la curiositat de saber que diu. Sobretot si es tracta d'un dietari com per exemple Dins el camp d'herba (dietari 2009-2012) de Ramon Ramon. 
 
Però, la veritat és que no conec l'autor ? Qui és i què escriu? Me n'informe tant com puc. He trobat moltes ressenyes de premsa, en paper i en digital, i en blocs. Se n'ha parlat prou d'aquest llibre en els cercles literaris. També he trobat molts comentaris via Internet en les plataformes de Twitter i Google. 
 
Pel que sembla ara ha sigut un dietari, però també té publicats alguns poemaris, tot i que Internet diu poc sobre aquest nom. Li trobe un paregut amb l'esmunyedís i enigmàtic personatge de Josep Palacios, però més jove?. Bé, no importa. Com vaig comentar en una anterior entrada he comprat un parell de dietaris per llegir-los aquest estiu o quan siga, un és, com acabe de dir, el de Ramon Ramon. Amb tot havia començat a llegir El tramvia groc de Joan Francesc Mira, però la curiositat de saber que mira a través de la finestra i com ho mira el dietarista ha pogut més que resseguir els viaranys del senyor Mira en els primers anys de vida. En això m'he emparat en algun dels drets del lector que fa uns anys Daniel Pennac va proclamar, així que l'he deixat per uns dies i he començat a llegir el dietari. No sóc lectora de dietaris, tant sols he llegit Trajecte circular. Notes d'un dietari de Vicent Alonso, per bé que m'he assabentat per Anna M. Devis que Diccionari per a ociosos també n'era un, ho vaig saber rellegint El llindar literari (Joan Fuster i altres nàufrags: 1940-1970). També he sabut que Fuster mai no va deixar cap empremta personal en els seus escrits, per això mai no m'havia imaginat que formara part d'aquesta mena de lectures. El cas és que hi ha una mena de dietaris que van deixant traces de la seua vida intima al llarg dels seus escrits, i això és la part més morbosa d'aquestes lectures, saber les intimitats dels personatges que les escriuen, indagar en la seua vida mentre parlen de literatura. Així diu Anna Esteve que els lectors de dietaris són llegits pels mateixos que n'escriuen i n'editen, els quals conformen un cercle tancat, encara que sempre hi ha forasters, curiosos, que ens endinsem en aquesta mena de papers i al llarg de la seua lectura trobem que coneixem la majoria de personatges que ixen als seus escrits, i això fa que se'm facen propers, però, compte, només és pura aparença, imaginació personal, perquè al cap i a la fi, com a éssers humans tenim maneres de pensar més acostades del que pensem, sobretot, si les escriptures estan ambientades en col·lectivitats properes, o siga entre un veïnatge pròxim, només això. Cada veí és dins de sa casa i es relaciona amb el seu grup
 
Ja sé que costa prou llegir un llibre d'un autor que no coneixes, que no en saps res d'ell. En aquest estat de coses el llibre t'ha de seduir d'altres maneres perquè t'hi fixes. Cal reconèixer que ja l'embolcall de Dins el camp d'herba diu molt del que hi ha a dintre, del que el lector trobarà a l'interior. En resum, l'exterior t'ha de cridar l'atenció, mentre l'interior t'ha d'atrapar només obrir-lo. En aquest cas les tapes són de color blanc. Les lletres, amb pota o serifa, de color negre, tal i com em va quedar gravada l'explicació d'Enric Satué en un article que vaig llegir en Caràcters fa un grapat d'anys, el 2004, des de llavors és aquesta una de les primeres coses en les quals em fixe, la tipografia. Entre el blanc impol·lut i el títol en negre, ben remarcat, una exquisida planta s'enfila cap amunt i ocupa el costat esquerre de la portada. Reconec aquest dibuix, és una de les lectures de premsa de cada setmana, tret de l'estiu, les festes nadalenques i pasqueres: Manuel Baixauli.
 
Ja posada en situació, òbric el llibre. Ni pròleg, ni presentació, ni epíleg. Cap comentari. No hi ha ninguna veu en off que es pronuncie, ni done explicacions de res, només una lletra gran, atractiva, la mateixa tipografia que encapçala la portada em dóna la benvinguda. No reconec el tipus de lletra, però em resulta estranyament provocadora, potser ho fa la mida de la lletra que m'està dient que comence a llegir. Ho faig. Hi ha qui diu que és la primera frase d'un llibre on comença l'encís d'un llibre per continuar endavant. Hi ha qui diu que no és fins la pàgina cinquanta per saber si verdaderament ens agrada o no. He començat a llegir les primeres frases, el primer paràgraf, la primera pàgina, al cap de poc he mirat que anava ja per la seixanta-una. La veritat és que és llig com una novel·la. Em fixe en alguns detalls que trobe interessants, els subratlle. Sé que un llibre m'ha agradat quan en acabar-lo està ple de ratlles, notes i subratllats. Avance pàgines, cada capítol del dietari de Ramon Ramon em reporta a molts moments meus. Un d'ells, és quan parla sobre la repressió de la Guerra Civil i sobre els afusellats al cementeri de Paterna, el meu moment té a veure en aquell II Congrés d'Història al qual vaig assistir en València a l'OCCC. Allà vaig descobrir coses que no sabia gràcies a  ponents com  Vicent Gabarda Cebellán. Hi ha gent que encara que no ens coneixem estem més propers del que es pensem perquè compartim criteris i maneres de pensar, el cas és que potser mai no ens trobarem, així que naixem, creixem, vivim i morim sense saber res els uns dels altres. Només és la curiositat de saber que quan mira a través de la finestra tot i veure les mateixes coses les expliquem de maneres diferents. Em sobta la seua franquesa. És descriu com un personatge esquerp i solitari, capaç de confessar que «té vergonya, que té una crisi nerviosa, una depressió», que s'emociona tot posant noms a les emocions i emociona al lector, lectora en aquest cas, que he decidit llegir-lo. Ara bé també em pregunte fins a quin punt es pot ser franc quan s'ha de publicar un text? Els dietaris són un banc de provés de moltes escriptures, de les personals i de les imaginades, de vegades una barreja de tot, passa també quan contem alguna cosa al proïsme i ho adornem amb les nostres paraules per fer-lo intel·ligible.

Però Ramon Ramon a més d'estrenar-se en aquesta prosa de no ficció, procliu a englobar qualsevol tema que se li avinga a l'autor que escriu, com diu Joan Garí al seu article del bloc l'Ofici de lector, també se li nota que és poeta. I dic jo que és per la manera d'escriure i de descriure molts passatges, també de fixar-se en altres poetes. De fet, a les poques pàgines trobe uns versos que ha escrit de T. S. Elliot.


Regard the moon(...),

La lune ne garde aucune rancune

She winks a feeble eye,

She smiles into corners.

She smooths the hair of the grass.

The moon has lost her memory. (...)

She és alone

With all the old nocturnal smells

That cross and cross across her brain.


Per algun motiu l'autor ha obviat el segon vers escrit en francès «La lune ne garde aucune rancune» aquesta frase m'atrau, tant o més que la resta del poema, me la llig unes quantes vegades. Aquestos versos no són res sense aquest vers, em pregunte perquè Ramon Ramon l'haurà tret? Ves a saber. 
 
Més endavant, a poc més de mitjan llibre trobe un sonet del propi Ramon.


Venc el morter, que ja no sóc poeta,

que al meu solar ningú no construeix:

la Musa, en temps de crisi, és un paleta

aturat que no menja carn ni peix.



Captaire sóc de versos i en porreta

vaig rondant intramurs de mi mateix:

els mercats desconfien de l'esteta

si el PIB de la bellesa ja no creix.



Recorde quan l'amor donava crèdit,

firmava xecs en blanc, sense interès:

de l'edat d'or fluïa el vers encès.



I ho cremà tot. Bitllet fals, sense crèdit,

dins el taüt no m'enduc cap inèdit:

d'un paradís fiscal vaig ser promès.


Acabat de llegir el dietari, ja he recuperat l'autobiografia de Joan Francesc Mira que havia deixat a mitjan. Per a més endavant intentaré la lectura del poemari Simfonia per a un estat de coma que ja he col·locat al prestatge corresponent. Al llarg de les pàgines del dietari Ramon Ramon ha deixat algun rastre que no sé fins a quin punt poden ser útils per al lector que s'arrisque en els versos, però, qui sap...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada