dimecres, 2 de juliol de 2014

ESCOLTANT LA VEU DEL POETA DE GETSEMANÍ

La presentació del tast de poemes de Ca Revolta de Joan Navarro i Salvador Jàfer, personalment, m'han deixat un altre regal, o millor dit m'ha fet descobrir un poeta, tot i que diuen que d'un sol poemari, Josep Bonet amb Getsemaní, que, per cert, és d'Almoines-La Safor, això em permet no desviar-me gens del trajecte que vaig fent, encara que de tant en tant, no m'importa. Quan els homenatjats van elogiar l'amic i poeta Josep, jo ja tenia el llibre a recer i ben guardat, que acabava de comprar a Vicent Berenguer, per llegir-lo de seguida que les obligacions m'ho permeteren, encara que no he pogut reservar la seua lectura per a més endavant com em vaig prometre, a la recerca d'un dia tranquil d'estiu, perquè de tant en tant l'òbric i llig, com qui estant en casa va obrint el rebost o la nevera, ara una línia, ara una altra, un paràgraf, un altre:

«La garriga és de vidre, arrossega cabells i ocells a dalt la muntanya que jo no puc veure»

Coneixia Josep Bonet per alguna antologia i els estudis literaris sobre el període, però desconeixia el poemari, per cert que d'aquest encara en quedaven perquè per motius que desconec es va editar en la col·lecció Edicions de la Guerra el 1987, tot i que, segons s'explica a la darrera pàgina «aquest poema es publicà per primera vegada a L'ESPILL, núm. 3,  Eliseu Climent Editor, València, Tardor 1979». Vist l'any de la primera publicació es comprèn que veguera la llum pels mateixos anys que Grills L'esmorteïda.

Fa uns dies em comentava un bon amic que no llig més poesia perquè li costa d'entendre el sentit. Li vaig contestar que a mi això m'importa poc, el que m'agrada de la poesia o de l'art, que pot ser tenen connotacions similars, és que quan la lliges o veus per primera vegada si es tracta d'art és que t'atrau, sense més, la comprensió ja vindrà després, si és que ve, i si no ho fa, tampoc no passa res, simplement llegir-la pel pur plaer o mirar-lo en el cas de l'art, i si de cas posar un poc de la nostra imaginació. M'agrada Dalí perquè m'incita i em provoca. I molta poesia, quan més fosca i tancada, més m'enardeix el pensament.

«L'estació és eternament un ull; núvols i espills, rellisca eternament; - ara ens fa plorar març, i tot rellisca: les teues mans fent un vol de paons, la mar damunt la pollancreda – ens sotja. Ens acull dins l'espill; de vora a vora, clapoteig d'ones; sota aquest arc hem travessat les aigües, dormim fins a la vesprada i a mitjanit salpem».
 
A la xarxa m'he trobat aquest ull  mandala que m'ha semblat molt il·lustratiu. Són uns dibuixos relaxants de mirar i també d'acolorir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada