divendres, 28 de juny de 2013

PERTOT ARREU LA PEDRA I EL SEU SOROLL

I des de Bellreguard, continue la passejada, en direcció nord, o siga cap a Gandia, amb cotxe, per aquestes carreteres nacionals i comarcals i veïnals, que em porten d'ací cap allà, per aquest entramat d'asfalt que recorre el territori com l'aparell circulatori, a banda i banda, tot de bancals mostren el cultiu més generalitzat, els tarongers, amb totes les seues varietats, sovint separats per tanques de xiprers, o sequies d'aigua que reguen aquestes terres, alguna que altra horta, també l'entrada a algunes cases i alqueries, i els corresponents polígons industrials més aïnes silenciosos. Mirant-ho bé puc travessar la ciutat ducal sense veure-la, però després de llegir uns versos de Vicent Olaso caic en la temptació d'entrar-hi



La fotografia més representada darrerament de l'escriptor Vicent Olaso que m'he permés de pendre prestada


He fet aturar el cotxe al mig del carrer.
Desesperat, esmaperdut.
He baixat emocionat, embadalit.
Però ha fet falta un sol minut
per veure que res no ha canviat.
La il·lusió era tota meua.
Sóc obstinat, i encara queda molt
perquè se'm passe l'encanteri.


I així, he decidit fer un xicotet recorregut per alguns carrers i comprovar el que diuen els seus poetes i els seus poemes. 

 

M'he posat aquesta pedra a l'oïda i m'ha dit tantes coses que he decidit mostrar-la. Escolteu, escolteu-la i sabreu que diu.


El soroll de la pedra s'ofega en el riu quan la llances
i retruny si la fas esclatar.
El soroll de la pedra no es percep
mentre evapora dintre seu l'aigua de pluja.

El soroll de la pedra ens crida l'atenció
com el xiquet que escolta el sonall.
I quan l'agafes amb les mans,
cantal formidable o pedrolí abrinat,
un petit tacte d'eternitat a la pell.

Pels marges dels bancals,
a les vores dels corrents, els poblats mil·lenaris, les fones dels guerrers.

Pertot arreu la pedra i el seu soroll.
El ritme dels segles, batec de memòria.



Vicent Olaso (2012). El soroll de la pedra. XXXI Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March. Poesia 3i4. València.

dimecres, 19 de juny de 2013

QUIRAT, UN TRESOR AMAGAT AL COR DEL GARROFER

 
Aquest garrofer és un dels arbres que envolten l'ermita de sant Blai-Ràfol de Salem. En primer terme flors d'acants.


Aquest estiu en arribar a casa duia un bon grapat de llibres a la maleta, un d'ells portava per títol L'arbre en poésie, Gallimard-jeuneusse, un recull de poesies d'alguns dels escriptors més representatius de la cultura francesa, adreçat al jovent a partir dels 11 anys, que al llarg de la història han versificat poemes als arbres que estimaven. Un llibre que vaig comprar per curiositat i que he consultat en multitud d'ocasions els darrers mesos. 
 
Fa uns dies abans d'anar-me'n a dormir vaig agafar un dels llibres de la lleixa que tinc en l'habitació, era un llibre que havia comprat feia temps, però que no havia llegit, Dones que caminen de pressa de Tono Fornes, vaig comprar el poemari quan va aparèixer, però mea culpa, no el vaig llegir de seguida, se'm va quedar amagat per alguna extrenya raó, de vegades sol passar quan en compres un grapat, aleshores apareix oportunament i tot s'enllumena. La veritat és que no he passat dels dos primers poemes, dos preciosos sonets, que porten per títol Quirat, em vaig quedar amb aquestos versos que he fet meus de seguida, mentre llegia el seu quirat, jo em mirava el meu quirat, ves per on, el garrofer un dels arbres que més m'estime.



Llavors de garrofer


Quirat

I

Alces les calcinades roques, crides
la nit a la sènia estel·lar,
només demanes créixer prop de la mar,
estoic garrofer meu que el temps amides.

El sexe al descobert i les llavors
dictant d'antuvi a l'home el pes de l'or,
despullat de corol·les i colors,
vius en la pell quan ja, buidat del cor

que abriga la rabosa i el captaire,
aliè als desespers, trenes miracles
unint de soca-rel la pedra amb l'aire.

Escultura que inventes l'art del marbre
i la set de la vida amb el cel macles,
noble i vell garrofer: ets el meu arbre.



Una garrofa

II

Has conegut el càntic delerós
dels ocells, i la soga suïcida,
la suor del cavall, la maleïda
llàgrima de l'exili, l'ufanós

mecanisme de la brisa, els raig,
la cicatriu sonora de la pluja.
La foscor del teu verd res no rebutja
en la clara bondat d'un fèrtil maig.

Ni el foc ni la destral t'arrenquen planys
ni cap serp teixirà mals averanys,
mentre al cuiro del tronc el tatuatge

dels desamors, amb tu, fa el dur viatge.
Oh temple d'ombra del migdia net,
antic i extravagant, com un sonet.


dijous, 13 de juny de 2013

CARRETERA I MANTA POESIA

Darrerament per qüestions familiars, vaig i vinc per la carretera de la costa, la nacional 332, feia anys que no la recorria, i menys encara tan sovint com ara, volia creure'm que, tal i com les poblacions que recorren la costa havien estat envaïdes per la voràgine constructora per fer vindre una gentada a viure - tinc entès que la pretensió era convertir-ho en una immensa llar de jubilats d'arreu d'Europa, un geriàtric- en aquests bells paratges, també la carretera hauria millorat la seua infraestructura, això és, bypass, i aquestes coses tan trivials que porten aparellades les construccions. Unes millores que, des de temps preterit, demanen els habitants de les poblacions com els conductors que ens movem d'ací cap allà. Il·lusa de mi, de creure'm un ideal. La crua realitat és que passe i traspasse un fum de pobles pel bell mig i mentre el semàfors s'obren, m'entretinc amb cabòries d'aquesta mena o d'altres que l'ocasió genere.

De casa estant, el Ràfol de Salem, camí de Calp per la CV 60 arribe a una rotonda on llig Beniarjó, Senyoriu d'Ausiàs March, a l'endemig, abans travessava pobles, ara no, tot i que vaig nomenant-los mentalment, ací han tingut més sort i les demanades millores han arribat, però els diners que haurien d'haver vingut qui sap si un forat en la borsa, els els va fer perdre pel camí. Cert que algú els va arreplegar. I sempre me'n ve al cap algun dels seus versos com ara aquestos que diuen, 
 


   
SÍ COM LO TAUR SE’N VA FUIT PEL DESERT...


Sí com lo taur se’n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.



sense arribar a Gandia des d'una altra rotonda m'enfile de dret a la carretera de la costa i al cap de no-res les primeres cases de Bellreguard. En la platja d'aquest aquest poble vaig estiuejar molts anys. Fins que arribem al semàfor que gira direcció a les platges i també cap a Miramar, poca cosa sembla haver canviat des d'aleshores. Bé, la carretera que baixa a les platges, ara està enquitranada. Abans però, només un taxista, de nom Negrin, s'atrevia a dur-nos a la meua família i a mi, quan baixàvem en l'estació de Gandia, amb milanta caixes de menjar acumulat durant l'any i mocadors de roba, s'arriscava per aquells camins pedregosos i polsegosos. Jo m'asseia entremig dels seients de davant i darrere amb una cadireta de bova i no veia més que la pols i un poc de cel. La platja era el meu somni. D'aquell temps guarde encara un grapat de caragols i petxines en què perdura l'olor de la mar. 


 Una excellent aquarela de Joan Pellicer i Bataller.

D'ací és Joan Pellicer. Ja veus, anava pensant en fer un escrit per al llibre de festes d'Otos i ves per on, se'm va ocórrer que la meua manera de retre-li homenatge a aquesta gran homenot era fer-lo en la seua memòria. I així, pensat i fet, he escrit unes ratlles que s'intitulen Converses etnobotàniques a la manera de Joan Pellicer que eixiran publicades per les festes d'agost. Mentrestant unes ratlles que donen compte del que he escrit

«No sé si és un atreviment per part meua dir que, d'aquestos encontres fortuïts entre la gent i el medi, veig la mà de l'amic Joan Pellicer, de fet mentre conversàvem el cap de setmana, de reüll, em va semblar veure passar una ombra, com una exhalació apenes percebuda, i és que segons conten alguns veïns d'Otos, més d'un diu haver-lo vist passar en la seua moto, camí d'algun contacte sempre a punt i amatent a qualsevol demanda que se li fera.»

Bé i tot aquest escric ve a compte per dir que en aquest poble, Bellreguard, també hi ha poetes com Pere Ciscar



Fotografia prestada del Google


DEL VIURE ESTANT

FINS ALS COLLONS I RULLS


amar-te és negar-me

d'amor i tanmateix

ser pas per aspirar

al trànsit del context

restar contra l'a punt

ben nu com un esqueix

idèntica de llum

a aquell apunt de neu


Pere Ciscar (2008). A plec dispers. Edicions 96. 
 

PS:
He començat un trajecte i xerrant xerrant, m'he aturat en Bellreguard. Bé, seguiré un altre dia fins que arribe a port.

Tot i que ara no passe per molts pobles, els tinc en compte, així que sense previ avis, en qualsevol moment puc fer marxa enrere i aleshores, sorpresa!.

dimarts, 4 de juny de 2013

AMB FRANCISCO BRINES DEIXE OLIVA

Imatge de Francisco Brines que he pres prestada

Després d'un cert temps en Oliva, amb els seus poetes, vull acomiadar-me momentàniament amb un dels referents segons moltes de les veus que he escoltat. Es tracta de Francisco Brines. És veritat que conec el nom, però mai no se m'havia presentat l'oportunitat de llegir cap poema. El cap de setmana passat vaig baixar a Gandia a la llibreria Ambra, contínuament tinc llibres encomanats perquè no sempre hi ha el que vull, de vegades perquè no els ha arribat encara, i quan no, perquè se'ls han acabat les existències i passats uns dies no es reposen. Com anava dient, dissabte al matí vaig passar per Ambra, m'esperaven uns quants llibres, més els que vaig agafar després de fer una breu passejada per les prestatgeries, un dels llibres que em vaig endur es titulava Aún no de Francisco Brines. No he tingut temps de llegir-me'l encara, però em la primera fullejada m'ha sobtat el poema titulat Elca y Montgó, potser és imaginació meua però em aquests versos crec estar veient l'orografia entre el Montgó i el mar, aquesta muntanya tant emblemàtica a cavall entre la Safor i la Marina Alta, pel que fa a Elca, és un despoblat morisc que d'ençà de l'expulsió del 1609 es va abandonar, no conec aquest lloc, però la casualitat és que en Salem existeix un altre despoblat morisc amb el mateix nom, així és que me l'imagine igual, un racó apartat, ara solitari, però fresc i tranquil que en el seu temps estaria ocupat per la font i basses situades estratègicament, des d'on es repartia l'aigua per al rec, distribuïdes per un entramat de canals, on les terres conreades eren un verger que després de l'expulsió es van anar abandonant i degradant, però en moments de silenci on només se sent la brisa que mou les branques dels arbres, pots escoltar les veus dels habitants que un dia hi van viure com ara vivim nosaltres.

Elca y Montgó

La tenebrosa muerte de los naranjos
deja ciegos mis ojos;
anaranjada y seca, sale la luna
detrás de un mar de plomo.
Lejana, la montaña respira un aire
azul, la moja el mar,
en el descansa. Y así la sombra cae,
desde siglos, sobre el dolor de su dureza.
Abren los parpados las casas,
se enciende la ladera, tembloroso
añora el corazón seres que desconoce;
y al recuerdo regresan otros seres.

Invisible, un aire de jazmín
penetra en mi camisa, de mi carne separa
leve sudor; y este polvo soplado
se ha perdido en la noche,
sorda sepulturera de mi tiempo.
Fue el día piadoso,
y a la tierra gastada, agradecido,
miro con buen amor,
por la delicadeza con que hoy muero.


Francisco Brines (2012). Aún no. Bartleby Editores, S.L.

PS: Em queda pendent una visita a l'Elca d'Oliva per comparar-la amb l'Elca de Salem.