dissabte, 7 de desembre del 2013

JO ME'N VAIG, TU TE'N VAS, ELL...




El passat mes de novembre vaig fer una escapadeta a Roma. Posada a passejar-me en cotxe, com faig normalment, ara tocava canviar de mitjà de transport per l'avió. El viatge ha anat perfecte, poques esperes, gens de demora, ni llargues cues com de vegades diuen les noticies. Això si, ningú s'escapava d'arrastrar maletes, més grans, més menudes, segons les circumstàncies, alguns s'atrevien tot espentant carretons a caramull, altres que preveien un viatge llarg i atrotinat optaven per plastificar-les.

Tot veient això m'ha vingut a la memòria una entrada recent de Calcetins desparellats que es titula Només una paraula: partir

La veritat és que aquest xicot sempre em sorprèn. Basant-se en una de les històries de la seua pròpia novel·la Últimes existències, Jovi torna a bastir una altra història des d'un altra perspectiva, descriu una situació massa sovint repetida darrerament com és el que molta gent es veu obligada a anar-se'n allà on hi troba feina. De fet a l'aeroport hi havia maletes de mà com la meua, però també hi havia enormes maletes que encabien una bona porció de vida.

Tot això ve a compte per paral·lelismes amb fets semblants, ja se sap que la ment va i ve sense parar i d'una cosa se'n passem a una altra per associació. La qüestió és que, aquest estiu, un dels llibres pendents que tenia per llegir a la tauleta de nit era Ultimes existències. Quan vaig passar pel relat Intent de literatura rosa al país de la novel·la negra em vaig quedar amb una frase que em va despertar un cuquet adormit.

«No sé realment què és el que enyore, però el meu país, si t'he de ser franc, no entra dins de la llista d'enyorances. De fet, si un se'n va de casa ha de deixar-se la nostàlgia fora de la maleta. Com a llast, pesa massa.»

Jovi Lozano-Seser (2012) "Intent de literatura rosa al país de la novel·la negra". A:Últimes existències. Ed. Bromera.

Potser aquesta frase hi donaria per parlar molt, però la veritat és que aquestes paraules em van suggerir altres paraules que pretenien ser una contestació a aquest comentari d'un dels protagonistes del relat. Unes paraules que després d'escriure-les vaig deixar oblidades a l'ordinador i que he recordat aquestos dies, quan Jovi ens tornava a il·lustrar amb aquest altre relat i posava com a exemple un vídeo penjat al YouTube d'una persona que torna a casa. Ja veus, he pensat, uns van, altres venen.





ME'N VAIG ANAR
Me'n vaig anar amb una maleta per equipatge.
La casa al coll, com un caragol.
Amb una carretada, a caramull, torne.
El principal embalum de tot aquest temps
en són els instants ensobrats,
cabdells de memòria cap al record
que vaig teixint.

En la duana m'escorcollen les maletes,
i em diuen que on vaig amb tota aquesta càrrega.
En l'aeroport em fan pagar un càrrec per excés d'equipatge.
I en l'estació del tren
no em deixen pujar en veure amuntegats tants fardells:
cistells de transport per a l'ocell, els gats, el gos,
en la bossa de mà viatja la tortuga,
i els peixos, pobres, els he deixat a uns veïns
que els estimaven.

Per si de cas, em sobrevé un contratemps,
per les butxaques, ben plegats, m'he guardat,
grapats d'il·lusió: efectiu per sobreviure fins el retorn.



En aquesta dèria de maletes i viatges; aeroports o carreteres en som més d'un. Amb el permís de l'autor, Joan Jordà i Sanchis, un poema ple de nostàlgia, i molts ànims des d'ací per pair-ho.


TE’N VAS

Ara; que te’n vas de casa,
que deixes qui t’ha vist fer-te
i vols veure des de tu
els dies que esperen vindre,
sentim el teu pas pels buits
que deixes: el teu somrís penja a
les parets i als nostres ulls,
hi ha converses no acabades,
la teua veu s’escola alta
i el silenci no és resposta.

Te’n vas. T’emportes qui ets,
vas a cercar què et faràs.
Mous el pas del que vindrà,
emprens camí per trobar
un destí –no saps per on–
i aprens que no tot és dret
i cal anar per travesses.
Vas. Prens el pols al demà i
jugues fort en la partida.
Ves avant, t’esperem sempre!

El Verger-Cocentaina, 2-5 de setembre de 2012


3 comentaris:

  1. Moltes gràcies, Mercè, per fer memòria del meu relat dins l'Últimes existències i alhora assaonar-lo de bells poemes i d'escaients reflexions. En efecte, és una sagnia de viatjants i de sentiments, que van desfullant-se de la nostra memòria i de la nostra geografia. El millor que podem fer per reivindicar-los és dedicar-los les nostres lletres, que són el mitjà més sincer per demostrar-los que si els recordem, realment no se n'han anat. Mil besades!

    ResponElimina
  2. Hola Jovi, moltes gràcies a tu per la visita a aquest blog des del qual sempre hi té cabuda un poema, tot i que en la vida no tot és poesia. La veritat és que m'ha vingut bé rellegir l'escrit que vaig penjar i comprovar quanta raó hi ha en aquestes paraules, començant per les teues, les meues i les de l'amic Joan Jordá que estan impregnades de la nostàlgia pel fill que se li n'ha anat.
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina