dimarts, 31 de desembre de 2013

ELS DARRERS MOMENTS POÈTICS DE L'ANY

Les darreres hores de l'any conviden a mirar enrere per veure com ha estat l'any que s'acaba, però per descomptat no me'n vull penedir de res del que he deixat de fer, sinó per comprovar que, com una formigueta he anat fent raconet, i he afegit un grapat de poetes en la cua. Aquest cap de setmana i darrer de l'any que acabem de passar he tancat el colofó de l'any poètic. Divendres, 27, vaig tindre el goig d'assistir a una de les darreres presentacions de l'any, en Beniatjar, a tocar de casa, de dos poetes, desconeguts fins ara per mi, que he d'afegir a la meua llista de poetes, l'un, Marc Gomar de Beniatjar-La Vall d'Albaida amb No escriuré més poesia; l'altre, Miquel Herrero de Gandia-La Safor amb Un cau de lletres fondes. Títols que s'afegeixen a la colecció Mil poetes i un país de l'editorial Germania. Com podreu suposar no els he llegit, però en la pròpia presentació se'n va fer un tastet que feia venir ganes. Ja tinc feina per al nou any que començarà d'ací a no res. Però també com deien a la presentació sobre els poemaris, els llibres de poemes no es poden llegir, tot seguit, com una novel·la, la poesia demana llegir-se a poc a poc, en xicotetes dosis, assaborint-la, paladejant-la, amb tastets intermitents, només quan tenim tots els poemes llegits es pot fer una lectura completa per veure el conjunt.





Però no solament són aquests dos poemaris els que ara mateix tinc a sobre de la taula, fa no res que vaig comprar El temps trobat de Josep Piera i Quan érem divendres d'Àngels Gregori que encara no he pogut obrir; també aquesta passada setmana he rebut un paquet postal amb els darrers dos títols que acaba de publicar Edicions 96, Sala d'espera d'Iban L. Llop, i Després del diluvi i altres poemes d'Antônio Moura que Joan Navarro ha traduït al català. I encara, encara... me'n queda un per afegir a la llista, es tracta de L'home aproximatiu de Tristan Tzara que el professor Vicent Alonso ha recuperat, sembla que estava exhaurit, i el setembre passat va veure la llum la segona edició de la traducció que fa temps havia fet a través de l'editorial Lleonard Muntaner. 


 

Però la veritat és que l'any es clou amb un altre esdeveniment. Diumenge, 29, a la Casa de la Cultura del Ràfol de Salem es va celebrar, amb tota probabilitat, el darrer dels actes al voltant de Vicent Andrés Estellés, el nostre més gran poeta des d'Ausiàs March, tant pel que fa a la proposta de sopars que l'escriptor Josep Lozano va llençar fa quatre anys, com el que l'AVL ha volgut fer-ne el 2013, l'any per excel·lència del poeta de Burjassot. Totes dues sendes han confluït cap a un de sol i més ample. I aquest darrer passeig estellesià ha tingut com a guia al nostre benvolgut i estimat poeta Salvador Jàfer. Una vetllada magnifica que va reunir veïns i forasters atrets a través del feisbuc. I que va comptar amb la participació d'un bon grapat de veïns i amics per tal de fer ressonar els versos d'Estellés en moltes veus, que vam pujar a l'escenari amb la il·lusió de donar-los a conèixer.




A mi me'n va tocar un que desconeixia, perquè ja se sap que en la poesia de Vicent Andrés Estellés sempre quedarà un raconet al qual no s'ha arribat. Sempre hi haurà un vers que ens pot sorprendre, o qui sap, si és, que un vers ens ha passat de llarg en algun moment, i una nova lectura ens el descobreix?.


PER EXEMPLE

Entre aquests dos estats és tot lo poble
e jo confés ésser d'aquest nombre.
Ausiàs March.

Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S'apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult d’amor creixia, tenaç, a l'entrecuix.
Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor;
brutalment s'imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a cas i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l'espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.


Llibre de meravelles


BON ANY 2014



2 comentaris:

  1. Gràcies pel repàs multipoètic. M'alegra molt saber que el passeig estellesià comandat pel nostre benvolgut Salvador Jàfer anara tan bé. Molt bon any també per a tu.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Maria Josep tant per entrar a llegir l'entrada que acabe de penjar com per a desitjar l'Any.
    Una abraçada

    ResponElimina