dijous, 3 d’octubre de 2013

UNES VACANCES AMB PASSEIG HORTOLÀ

Acabe de tornar d'uns dies de vacances, d'una setmana, per ser més exactes. Durant els quals he recorregut llocs propers, considerats tal vegada per molts llocs remots, però reconec que la dèria de buscar el més llunyà i peculiar no està barallat amb la proximitat.

Vaig eixir de casa estant trepitjant carreteres nacionals i autopistes, però les vacances pròpiament vam començar en el moment que ens vam desviar del trajecte suposadament establert, camí d'Artana. Ha estat aquest un recorregut que ha inclòs comarques d'alçada entre les quals, l'Alt Palància, l'Alt Millars, l'Alt Maestrat, per, finalment, anar a parar a l'Alt Urgell. Ai! amb cistell boletaire per si de cas.


 No n'estic segura, però els entesos dieuen que són ou de reig.

Primera parada a dinar, la població d'Eslida i des d'allí un no parar en sentit circular, voltes i més voltes. Natura i gent; gent, natura i algun que altre bolet, comestible.


Les vacances donen per a moltes coses, fins i tot per a manualitats.

En realitat el motiu principal del viatge vacacional ha estat el Parc Natural de la Serra d'Espadà, el meu gran desconegut, que m'estava esperant feia temps. El bosc de setembre encara no ha pres el color de tardor, però es veu acolorit per la quantitat de fruits silvestres que està madurant com les mores, les cireretes de pastor, o els gavarrons també anomenats grataculs o rosers silvestres.

Passege per multitud carrers d'un grapat de pobles. Allò que més m'ha sobtat és el silenci i la tranquil·litat que s'hi respira, en contraposició a les moltes portes de ferro que m'he anat trobant, ací i allà, que indiquen el tarannà de les seues festes, bous al carrer, en la majoria d'ells acabades de passar. Ara, però els carrers són buits, agranats i nets com si res haguera passat amb tot de plantes a banda i banda, falgueres, aspidistres i altres que ara no em venen al cap, que semblen donar la benvinguda al passejant, perquè de gent n'he vist ben poca.

He de dir que vist el poble de torn, sense importar la comarca, el passeig sempre acaba als afores, recorrent els minúsculs horts, delicioses composicions on s'encabeixen totes les plantes imaginables que omplen la cistella diària de cada casa amb un alt valor nutricional que els habitants dels pobles han sabut perpetuar amb el seu conreu. I així després d'un sucós passeig pel poble d'Aín m'he trobat un cartell a l'entrada en el qual hi ha un sonet escrit en homenatge a l'hort que m'ha semblat meravellós per deixar-ne constància com a record d'unes vacances impagables.


Aquest cartell està ubicat a l'entrada del poble d'Aín


Soneto a la huerta

Quiero plantar verduras en la huerta,
De esta plantación pende mi sustento:
Patatas, ajos, col, puerro y pimiento
Que un dia los veré cruzar mi puerta.

Buena oportunidad tienen, y cierto,
Los tomates y el cardo suculento
Que acude a los garbanzos, muy contento,
En la olla que a la lumbre tengo abierta.

Plantaré esto y mas cosas con ternura,
Que la tierra con abono hará el resto
Si el sol les quiere dar temperatura.

Escardaré las malas hierbas presto;
Tanto andará la acequia el agua pura
Que un dia acudiran gordas al cesto.

Zaca.



Un hort de plena tardor: cols, bledes, porros i roses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada