dijous, 17 d’octubre de 2013

MANERES DE MIRAR A LA INTEMPÈRIE


Una de tantes maneres de mirar a la intemperìe

Fa uns quants dies rellegint poemes per a penjar una entrada al blog vaig ensopegar amb uns versos que Maria Josep Escrivà titula Poema a la intempèrie dins el poemari Tots els noms de la pena,

POEMA A LA INTEMPÈRIE

Fer un poema com viure
un amor clandestí.
De vegades ruïnes, de vegades
espina i al final poema ranci
d'impossibles.

Un poema com un petit problema
domèstic o queixa visceral
que en dir-la foradara muntanyes.
Com una soledat només meua
que mai enyore.
Com qui sóc, com qui mai
voldria ser.
Un poema urgent com un viatge
que només l'avidesa d'unes mans
assumiria.

Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adéu inajornable.
Un poema com un desig de pluja.

Fer un poema
despert com l'herba verda,
un poema tan fals com el no-res.
Un poema podrit com un remordiment
en el ventre de culpa original.
Un poema més mort que la nostàlgia.

Poema en va i poema nostre
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre.

Fer un poema, doncs, com un amant
es busca en cada bes, igual que el solc
obri la terra
i la terra, encara tèbia,
des del seu silenci primitiu,
aviat l'oblida.

(Tots els noms de la pena, 2002)

Imparables. Una antologia. (2004). Proa. Barcelona.


però no sols van ser els versos tan bells i sensibles que em van robar el cor, allò que més em va cridar l'atenció, va ser el terme -intempèrie- que se'm va clavar al cap i no em deixava a sol i ombra. De fet se'm ocórrer buscar la definició exacta al diccionari per si podia aportar-me més llum, que inclou la locució adverbial a la intempèrie definida en el terme: A cel descobert, sense sostre ni recer. Una definició des de la qual intentava judicar l'escriptura dels versos que havia llegit i que no han parat de ballar-me pel cap
 
Casualment ha coincidit que els darrers dies he acabat de llegir l'assaig Trajecte circular, del professor Vicent Alonso amb una lectura atenta que ha fet que em tornara a fixar en la paraula -intempèrie- que, al llarg del dietari, nomena dues vegades. 
 
La primera vegada ho fa ben avançada la Primavera (V. Alonso, 2003:156) en un dels apartats “Más vale rostro bermejo que corazón negro” diu Alonso que «És cert que a l'ànima li costa fer-se notar», és a dir que segons com som cadascú, l'ànima treu cap, cap enfora de moltes maneres diferents, que V. Alonso diferència entre ànimes guerreres i transparents. 
 
De les «guerreres» diu que  

«costa endevinar ni un sol bri del que amaguen[...] L'ànima es resisteix a mostrar-se.[...] En canvi les transparents et faciliten - des dels ulls, els llavis o el somriure -, el viatge al món que hi ha darrere [...] és com si visqueren a la intempèrie. Però tots són l'esperó de proa amb què les ànimes – unes, més amables; altres, ben guerreres- es presenten.» 
 
La segona vegada que esmenta el mot intempèrie és cap al final de la Tardor (V. Alonso, 2003:256-257), en una dels les seccions que titula Espais  

«M'interessen les incursions en qualsevol racó de la psico-geografia, que, com li acabe de llegir al Julià Guillamon de La ciutat interrompuda, és la manera com, els situacionistes designaven l'observació sistemàtica dels efectes que els diferents ambients urbans produeixen en l'estat d'ànim dels seus habitants.»

 I continua més avall tot dient que 

«L'espai on visc o treballe sempre ha condicionat el meu estat d'ànim[...] però una cosa és viure en un espai més o menys agradable i una altra, de ben diferent, fer d'aquest espai l'objecte del teu pensament: un autèntic metaespai.[...]L'espai forma part de la nostra vida quotidiana i ajuda a configurar els nostres successius estats d'ànim.[...] del metaespai, com a concepte que és i no com a experiència viscuda, en solem fer generalitzacions. L'espai urbà, per exemple. En el meu cas, mai no he viscut la ciutat com un tot, sinó com un conjunt de llocs estimats, volguts, desitjats, entre veritables intempèries. Precisament perquè són entre intempèries, aquests llocs estimats també mereixen el nom de refugis.[...] Llocs i intempèries que, a més, arrosseguen tota la memòria de què dispose. Perquè els espais que vivim són el que ara són, però també el que foren, per nous que siguen. Tenen fragments de temps adherits i els estimem, o els odiem, perquè en aquests fragments sempre hi ha algun tros de nosaltres.»

 
Això ho diu Vicent Alonso en aquest dietari, però la veritat és que la seua poesia conté pinzellades d'aquest «tros de nosaltres» com les que es poden llegir en Del clam de Jasó.


VESPRADA A LA NAU

Els homes passen i les ciutats esbuquen recers deshabitats.
Enric Sòria

La ciutat? Només quatre o cinc llocs entre intempèries. Com aquesta vesprada al carrer de les ombres, sense geranis. Com aquest vidre. Ara, més fred que mai – on tantes vegades he deixat la mirada. Però sé que no estic sol, que l'atzar d'aquest novembre em pertany només en la minúscula proporció que mereix el meu silenci. Quina calma compartesc amb el vell que tanca llibre i ulls mentre s'engronsa? Per què em retruny encara el crit si fa temps que Zaratustra ha mort en qualsevol racó d'aquesta cova inútil?
No és lluny el lloc on vaig aprendre que és difícil saber i que el valor sempre és dels altres. I em reconforta l'orgull d'haver sabut traspassar el vidre i, allà dins, triar paraules contra el temps amb no sé quin garbell i llum fràgil i pols i peixets de plata. ¿n'hi haurà prou si dic: és meu el dolor i l'amor d'aquella vídua que es feria el pit i deixava sobre el cos de l'estimat els cabells que s'arrancava? ¿n'hi haurà prou si escric: per bé que després de tant i tant no hi haja ni un sol pensament capaç contra la mort, no estic sol?
Són meus dolor i amor i les paraules dels altres. Són meues les paraules contra el temps i aquesta immensa joia que cada dia creix entre intempèries.




Una altra manera de mirar a la intempèrie

Encara que allunyats en les formes, dues maneres d'acostar-se a la mateixa realitat, és a dir a la intempèrie. Tot seguit mire cap amunt, amb els ulls ben oberts per mirar-me la meua intempèrie i faig una inspiració llarga i profunda.


Post scriptum: Apunt de publicar aquest post me n'assabente que Poemes a la intempèrie és un poemari de Begonya Pozo que va guanyar ex aequo amb Vicent Ciscar el XXX Premi Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó, nom que també porta el seu blog. De moment ho deixe ací. Queda per a més endavant una visita amb aquesta poeta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada