divendres, 20 de setembre de 2013

UN ESCRIT DEMANA AUXILI PER A EIXIR DE LA PENOMBRA

Fa un parell de setmanes vam celebrar el naixement del meu nét, Joel. Va ser exactament, dilluns dos de setembre, que casualment va coincidir amb el dia del seu natalici, fa cinc mesos. Per a la celebració es vam ajuntar  la família més propera, per bé que la festa era en dilluns, i el ple no va estar al cent per cent, molt sovint difícil d'aconseguir. Per a tal ocasió, alguns dels presents vam escriure unes paraules per desitjar-li al festejat les millors coses possibles en aquesta vida que tot just acaba de començar. Del meu escrit vaig fer unes quantes còpies que vaig repartir als assistents i me'n vaig quedar una, la que havia de llegir. 
 
Fa uns dies, ma mare em va dir que una veïna de casa li havia demanat el full per fer-se una fotocopia. Sembla que l'escrit que li havia mostrat, li havia agradat, i casualment també tenia algun afer similar a la vista. 
 
La veritat és que el vaig escriure a corre cuita, perquè em van avisar de l'esdeveniment amb poc temps d'antelació. D'haver-ho sabut amb temps, haguera insistit per altres camins, però com que no tenia massa dies per fer-lo, vaig optar per transmetre en l'escrit les sensacions que vaig tenir el dia en què Joel va vindre al món. Acabat el text i amb una posterior relectura em va semblar un pèl sentimental tocat d'un poc de sensibleria. Pero... que dimonis!, si sóc així, que passa que de tant en tant una part de mi guaite cap enfora?

Com tants altres escrits, aquest ja havia anat a parar a una carpeta de l'ordinador i poca cosa més. Però després del comentari de ma mare i d'uns dies de reflexió, he pensat que si li ha fet paper a una avia, com jo, que també va ser mare, com jo, també li podrà fer paper a algú altre. Quin sentit té deixar el document a l'ordinador, amagat, condemnat a la penombra de per vida?.

 

Aquest no és el meu nét, però li té una aire.


A LES MARES. A MA MARE. I A LA TEUA, ROSANA.
A LES QUE ENS HAN PRECEDIT I A LES QUE EN VINDRAN.


Feia poques hores del naixement de Joel. De visita com estava, vaig voler afegir-me a la invitació que la llevadora va fer a les mares i els seus fills que, com Rosana, aquell dia es trobaven en la planta de nounats de l'hospital de Dénia. Com una més, vaig asseure'm en l'aula per escoltar les explicacions i els consells de les matrones que parlaven de les primeres relacions entre mares i fills, i, en concret, de l'alletament. Mentre la comare parlava tot explicant els símptomes que aniríeu tenint, de sobte, se'm van fer presents un munt de sensacions que em van eriçar la pell. Se'm van obrir les portes del bagul dels records. Uns records catalogats i col·locats a bon recer durant molts anys, com aquell qui diu, tota una vida. Que havent passat, com que són tan personals i subjectius semblen no importar ja a ningú. Records que només estan endormiscats, fins que, de sobte, el mínim detall d'unes paraules els desperta i tornen a reviure. Tot ix a la llum. El dos d'abril de 2013 va ser Joel. Fa anys, uns quants, van ser Andreu i Diego. I abans, molt abans vaig ser jo, i ma mare com a protagonista, i així podríem recular moltes generacions. Tot canvia i evoluciona, però el naixement d'un fill és sempre el mateix, perquè els sentiments que genera no coneixen les noves tecnologies. Encara és lluny que els aparells electrònics tinguen els mateixos sentiments que tenim els humans. Tot arribarà, però no a hores d'ara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada