dilluns, 16 de setembre de 2013

MIRABILIS JALAPA


Aquest estiu per a molta gent ha estat molt bo. Una calor continguda i amb mesura. No dic que no, però si confiava que el bany se m'allargaria tot el setembre, com altres anys, m'equivocava. Ja veníem d'un juliol no massa calorós. I a més d'una primavera plujosa que el camp agraeix, però el meu cultiu hortolà anava una miqueta endarrerit per l'època que tocava.

Em ve al cap que tots els anys en arribar mitjan agost ma mare sempre em diu el mateix refrany, “la Mare de Déu en el llit, prepara-li la jupa al teu marit” i crec que enguany potser tinga raó, les darreres tempestes han refrescat el final d'agost. Ja sé, que a tots els llocs no ha plogut igual, però, pam dalt pam baix, tots anem saturats d'aigua. Però si les tomaqueres i els alficossos no han pogut resistir tanta pluja, ho han agraït les cols, les flor-i-cols i els porros. Però el mes de setembre continua plujós, fa dies que passa un núvol i en tan sols uns minuts deixa caure un ruixat impressionat. M'estalvia un rec, i això haguera vingut bé a l'horta en compte de tanta aigua de colp com van tindre. Però l'oratge tan previsible per als que ens interessem pel temps que farà, en resulta imprevisible la quantitat que pot caure. De sobte he recordat uns versos dedicats a la pluja de Gaspar Jaén i Urban que no fa molt llegia aTestament (Sonets de l'hort de les palmeres) que diuen

!Com tremolen les fulles sota l'aiguat que cau!
Al sud la pluja és rara i ve com un miracle,
ompli d'aigua amb estrèpit els aljubs de les cases,
s'infiltra dins la terra, fa florir l'herba als camps

i prepara la vida dels animals i els homes.

[...]


La veritat és que tret d'alguns cultius que els toca anar acabant el seu cicle i s'assequen ben de pressa, la resta de plantes estan exuberants, verdes, tendres i plenes de flors, amb aquest setembre que ve a ser com l'abril i el maig primaveral, i una de les que trobe més bonica i florida és la flor de nit. Curiosament mentre altres flors es tanquen en anar-se'n el sol, el mirabajà les obre en fer-se fosc fins l'endemà que el sol torna a eixir i és quan desprenen el seu perfum característic. He recordat que fa anys vaig escriure uns versos que he hagut de buscar i treure'ls les teranyines. També perquè sense adonar-me'n he penjat en l'encapçalament del blog la fotografia de la flor de nit que creix ací i allà pel jardí.
 




Només la nit en què el Llevant mou,
m’arriben glopades flairants i embafoses
de les flors de nit.

És la nit en què evoque altres nits.
Les que foren de la meua infantesa
amb la mar per protagonista.

Com un caragol (de mar),
resseguisc llastres de perfums
salobres a vora platja.

Olors de menjars - olis refregits –
de cuines improvisades al ras.
Sentors de bars.

Contemple el pas lent de les dunes,
i espie les callades roderes
d'escarabats piloters a ple sol,
i els seus amagatalls secrets.

Guaite rogles de xiquets en la fosca
i freda arena.

Em venen remor de converses
que se’n fugen i
el mormoleig de l’onada infinita
que no para,
mentre s’engul els camins sinuosos
de les nostres petjades.

Per les butxaques sempre duc
llavors de mirabajà.

Instants en ambre/2005/2006 (inèdit)


2 comentaris:

  1. Quan vaig veure que havies posat les flors de nit --que m'estime especialment-- com a capçalera anava a fer un comentari, però em vaig descuidar... Ara ja no puc deixar-ho passar: precioses les fotos, i l'entrada magnífica; però el poema m'ha deixat simplement sense paraules... Gràcies.

    ResponElimina
  2. hola Alfred,
    a mi també m'agraden molt aquestes flors, que els darrers dies estan en plena floració. Vaig penjar la fotografia a la capçalera sense pensar en res, només que em semblava que era una flor que em portava l'estiu. Després en veure-la penjada em va venir al cap que aquesta flor em portava molts records d'infantesa. No ho he escrit al blog, però la platja que em recorda és la de Bellreguard que era on estiuejava.
    Una abraçada,
    Mercè

    ResponElimina