dimarts, 30 de juliol de 2013

VEÏNS SINGULARS, PERSONATGES PARTICULARS

Als meus veïns: Ígor, Natasha i Yulia




Aquestos dies he estat rellegint un dels darrers exemplars de la revista de llibres Caràcters, es tracta del número 59, fa cinc temporades que es va editar, sempre coincidint amb les estacions de l'any, aquesta és la de la primavera de 2012. L’havia llegida, però la tenia apartada i oberta per la pàgina que m’interessava, tot pendent de redactar un escrit. És una revista que m’agrada llegir a les nits, el moment del dia que més a gust trobe la lectura, quan la casa i el que m'envolta s'ha aquietat, a més els articles permeten llegir-se separadament, i anar-se'n a dormir tranquil·lament sense calfaments de cap. Tot i que, se'm va quedar gravat el suggeriment que fa un temps comentaven en un canal de televisió, que he oblidat a hores d’ara. Aconsellaven no fer servir aparells electrònics com ipads, tauletes, ordinadors i altres, abans d'anar a dormir, ni per suposat fer-ho en el dormitori perquè els pampallugueigs que emeten els dispositius poden causar depressions, estrès o insomni. Argumentaven la noticia amb proves fefaents, tot preguntant a alguns transeünts del carrer pels costums habituals, i, on les opinions s'allunyaven respecte de la informació que s'estava donant. Bé, això és com la polèmica que es va fer servir fa uns anys referent als mòbils. Hi haurà qui farà cas, però la immensa majoria passa d'aquestes enquestes, i així ho volen les empreses del sector. Cadascú farà el que voldrà, jo, per la meua part haig de dir que allò que més m'agrada abans d'anar-me'n a dormir és repassar fulls, més que virtuals, presencials, o siga tocar, palpar, sentir l'olor de paper i tot el que envolta l'acte sensitiu. Així, com una boja, diria que possessa, fullege, amunt i avall, en el que sembla que vagen a ser els darrers vestigis de revistes en paper. No tindré problemes d'emmagatzematge a casa, tot i que els problemes em vindran per altre costat, que serà com guardar tota la virtualitat digital de què ara gaudisc.

Un dels apartats que més m'agraden, i, per on comence a llegir, és la darrera pàgina, un poeta tria un altre, el qual diu que és el que li ha agrada't i perquè, i tot seguit es pot llegir el poema en qüestió. En aquesta ocasió el poema i el poeta d'aquesta estació primaverenca, li diuen Maximilian Voloixin, poeta rus ( Kíev, 1887- Koktebel, 1932) i Laia Martínez ha estat qui l’ha triat. Que dir d’aquest poeta?, per mi ha sigut un descobriment. Com molt bé escriu Laia 
 


Se’m mira des de l’escriptori mentre provo de traduir-lo i em fa un gest – s’enretira un floc espès de cabells grisos del front, com dient que obri la finestra. Sense pensar-m’ho, l’esbatano i caic de la cadira, d’un empatx cromàtic. Aleshores ell relaxa les celles, se li enrojolen un pèl les vores dels temples, i assenteix. El buit davant meu s’omple de blaus, l’aritjol del demati és groc fluorescent, hi ha veus vermelles i una piuladissa rosa, i els geranis tornen més verds. El simbolisme rus m’ha entrat a casa.


Però allò que em va cridar l'atenció va ser veure escrit el poema en la doble versió, l'original escrit en rus i la catalana. La veritat és que se'm van anar els ulls darrere d'aquestes lletres estranyes que, haig de confessar, vaig tenir l'ocasió d'aprendre un poc, escrites en l'alfabet ciríl·lic, però he de dir que la necessitat fa fer, més que no el simple interès, que en definitiva és el que a mi m’ha impel·lit d'aprendre el seu alfabet i unes poques paraules. Els immigrants que han vingut ací, han hagut d'aprendre una llengua nova, tant si vols com si no vols, jo no en tenia la necessitat. Però, aquest interès prové de la relació de veïnatge amb els meus veïns, ucraïnesos, que des de fa uns anys s'han instal·lat al costat de ma casa, van vindre a buscar feina i una vida millor. De les converses que tenim de tant en tant, sé que a Igor li agrada la lectura i en especial la poesia, se li enllumena el semblant quan em diu noms de la literatura russa i ucraïnesa que jo desconec i em parla de les seues obres. Una vegada li vaig deixar uns llibres de poesia, però no en va poder entendre el sentit. Amb tot, és un assidu visitant de les biblioteques, i de vegades es queixa que troba poques traduccions d'autors en rus o llengües emparentades, com el seu ucraïnès, perquè amb el viatge cap ací, es va deixar moltes coses que no podia carregar. M’imagine que les biblioteques dels pobles xicotets tenen el que tenen, i quan vols alguna cosa especial, o ho has de demanar o has d'anar a una biblioteca més gran. Igor busca la seua literatura que coneix millor que la nostra. Per això quan vaig veure escrit aquest poema vaig pensar en ell i li la vaig ensenyar. Se’m fa difícil explicar la cara que li vaig veure, i com li brillaven els ulls d'emoció mentre la llegia. Tot seguit me la va llegir en veu alta per comprovar com sonava la traducció nostra. Perquè està clar que les traduccions, són això, traduccions. Quan no queda més remei es lligen, però quan es pot llegir en la llengua en què va ser escrita, això és un goig immens i un plaer com no n'hi ha altre.

De fet, des d'aleshores procure buscar-li traduccions perquè se senta més acompanyat a casa nostra, i trobe a faltar menys sa casa i els seus paisatges.

Максимилиан Волошин


Я вся — тона жемчужной акварели,
Я бледный стебель ландыша лесного,
Я легкость стройная обвисшей мягкой ели,
Я изморозь зари, мерцанье дна морского.

Там, где фиалки и бледное золото
Скованы в зори ударами молота,
В старых церквах, где полет тишины
Полон сухим ароматом сосны, —

Я жидкий блеск икон в дрожащих струйках дыма,
Я шелест старины, скользящей мимо,
Я струйки белые угаснувшей метели,
Я бледные тона жемчужной акварели.

Retrat

Jo – tots els tons perla de les aquarel·les,
jo sóc el pàl·lid brot d'un lliri salvatge.
Jo, les restes de gebre, de l'alba miratge.
Jo, dins la boira, un mar diürn d'esteles.

Allà, on el martell de l'alba ha encadenades
baules d'or lívides i morades,
en velles esglésies, on el silenci s'envola,
vessant de pinassa seca l'aroma.-

Jo, xiuxiueig d'allò antic, lliscant-nos davant,
Jo, el rierol que mor en un torb blanc,
Jo, lluor líquid d'icones entre fumarel·les,
Jo, tots els tons perla de la aquarel·les.


(Inèdit) Altres poemes de Max Voloixin a Dels troncs d'oliveres velles. Lleonard Muntaner Editor. Mallorca: 2011. traducció de Gerard Adrover i Laia Martínez i López. 


 
PS: Per diferents motius aquesta entrada he tardat molt a publicar-la. Era una sorpresa que tenia reservada, però la qüestió és que Igor, Natasha i Yulia se n’han hagut d’anar, temporalment, lluny de casa. Esperem veure’ls aviat i tornar a compartir conversa i amistat.

El títol amb què encapçale l’entrada va donar nom a uns quants escrits meus editats en el llibre de festes de Ràfol de Salem entre els anys 2006/2010, que per motius aliens he deixat de publicar des de llavors.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada