dimarts, 4 de juny de 2013

AMB FRANCISCO BRINES DEIXE OLIVA

Imatge de Francisco Brines que he pres prestada

Després d'un cert temps en Oliva, amb els seus poetes, vull acomiadar-me momentàniament amb un dels referents segons moltes de les veus que he escoltat. Es tracta de Francisco Brines. És veritat que conec el nom, però mai no se m'havia presentat l'oportunitat de llegir cap poema. El cap de setmana passat vaig baixar a Gandia a la llibreria Ambra, contínuament tinc llibres encomanats perquè no sempre hi ha el que vull, de vegades perquè no els ha arribat encara, i quan no, perquè se'ls han acabat les existències i passats uns dies no es reposen. Com anava dient, dissabte al matí vaig passar per Ambra, m'esperaven uns quants llibres, més els que vaig agafar després de fer una breu passejada per les prestatgeries, un dels llibres que em vaig endur es titulava Aún no de Francisco Brines. No he tingut temps de llegir-me'l encara, però em la primera fullejada m'ha sobtat el poema titulat Elca y Montgó, potser és imaginació meua però em aquests versos crec estar veient l'orografia entre el Montgó i el mar, aquesta muntanya tant emblemàtica a cavall entre la Safor i la Marina Alta, pel que fa a Elca, és un despoblat morisc que d'ençà de l'expulsió del 1609 es va abandonar, no conec aquest lloc, però la casualitat és que en Salem existeix un altre despoblat morisc amb el mateix nom, així és que me l'imagine igual, un racó apartat, ara solitari, però fresc i tranquil que en el seu temps estaria ocupat per la font i basses situades estratègicament, des d'on es repartia l'aigua per al rec, distribuïdes per un entramat de canals, on les terres conreades eren un verger que després de l'expulsió es van anar abandonant i degradant, però en moments de silenci on només se sent la brisa que mou les branques dels arbres, pots escoltar les veus dels habitants que un dia hi van viure com ara vivim nosaltres.

Elca y Montgó

La tenebrosa muerte de los naranjos
deja ciegos mis ojos;
anaranjada y seca, sale la luna
detrás de un mar de plomo.
Lejana, la montaña respira un aire
azul, la moja el mar,
en el descansa. Y así la sombra cae,
desde siglos, sobre el dolor de su dureza.
Abren los parpados las casas,
se enciende la ladera, tembloroso
añora el corazón seres que desconoce;
y al recuerdo regresan otros seres.

Invisible, un aire de jazmín
penetra en mi camisa, de mi carne separa
leve sudor; y este polvo soplado
se ha perdido en la noche,
sorda sepulturera de mi tiempo.
Fue el día piadoso,
y a la tierra gastada, agradecido,
miro con buen amor,
por la delicadeza con que hoy muero.


Francisco Brines (2012). Aún no. Bartleby Editores, S.L.

PS: Em queda pendent una visita a l'Elca d'Oliva per comparar-la amb l'Elca de Salem.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada