dilluns, 4 de febrer de 2013

Tot passejant amb Salvador Espriu

 


Enguany, 2013, entre moltes de les cites assenyalades cal destacar la commemoració del centenari del naixement de Salvador Espriu 1913-1985. Darrerament he llegit alguns comentaris que elogien la seua figura i el mestratge que ha exercit en molta gent. Si dic que he llegit l'obra d'Espriu, mentiria, la veritat és que, tot i saber que és un gran escriptor, i d'haver cantat les cançons que Raimon ens ha transmès, he passat de puntetes per la seua obra. Fa uns quants anys, per ser més exactes pels volts de 1992, vaig comprar una novel·leta acabada d'editar, de pocs fulls, que m'havia cridat poderosament l'atenció pel títol que portava, Laia, tot seguit la vaig llegir. Recorde que em va agradar molt, però he de confessar que no vaig entendre'n el sentit, només la vaig llegir. Ara bé, recorde que em va cridar l'atenció la manera com estava escrita, la prosa concisa i bigarrada que contenia per al poc volum de l'exemplar, encara que també em va colpir el personatge de la protagonista, que durant un temps en va mantindre capficada. És hora, doncs, de tornar-la a mamprendre i comprovar si aquesta atracció continua existint. 
 
Anys després, per ser més exactes el 2005, quan cursava l'assignatura de Literatura catalana contemporània II vaig haver de fer un treball i analitzar el poema Assaig de càntic en el temple.

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
El caminant i el mur. Salvador Espriu. 1954


No recorde exactament si la vaig triar jo o em va ser imposada per consultor. Això passa als qui estudiem a poc a poc i sense pressa. Aquestos dies he fet memòria, tot rebuscant pels documents emmagatzemats de l'ordinador i l'he llegida de nou, tant el poema com el que vaig redactar. La veritat és que tot i el respecte que em causava escoltar el nom d'Espriu, no em va quedar més remei que legir el poema, fins que el vaig interioritzar per entendre'l, el vaig fer meu, i és per això que per analitzar-lo vaig fer-me com a lector unes quantes preguntes perquè en la primera lectura només vaig saber llegir el poema. Qui parla en aquest poema?, a qui van adreçats els versos?, quan es van escriure?, com van ser concebuts i per què van ser escrits?. Raonaments que després d'una minuciosa recerca vaig arribar a comprendre. L'Espriu que parla dóna la paraula a la veu d'un personatge fictici a través del qual transmet els seus pensaments i dubtes en veu alta i en dóna la resposta tot i que el poema per mi queda obert. 
 
Recorde molt bé que en acabar el semestre vaig estar buscant obres d'Espriu per les diverses webs de llibres, i vaig trobar poc més que La pell de brau, lamentablement, de vegades, hi ha obres d'escriptors que els seus llibres s'esgoten i no es tornen a editar fins que no hi ha demanda per algun esdeveniment com el que ens ocupa de commemoració.

Aquests dies he obert novament el llibre pel pròleg i he trobat que les primeres ratlles continuen ben vives, com si el temps s'haguera detingut, i és que hi ha textos que semblen intemporals.

Vaig escriure La pell de brau dintre les dates que figuren al peu del llibre (Lavínia, juny de 1957. Sinera, juliol de 1958). Amb ell em proposava de demostrar, enfront d'unes paraules d'Ortega, que també els homes de la perifèria peninsular érem capaços d'entendre el complexíssim conjunt dels essencials problemes ibèrics, de procurar de resoldre la tan difícil, entrebancosa convivència ibèrica.
Aviat em vaig preguntar, i continuo preguntant-me, si l'esforç valia la pena[...].”

i tot seguit comença el primer poema que compon el poemari:

I
El brau, en l'arena de Sepharad,
envestia l'estesa pell
i en fa, enlairant-la, bandera.
Contra el vent, aquesta pell
de toro, del brau cobert de sang,
és ja parrac espesseït per l'or
del sol, per sempre lliurat al martiri
dels temps, oració nostra
i blasfèmia nostra.
Alhora víctima, botxí,
odi, amor, lament i rialla,
sota la closa eternitat del cel.

I continuant amb aquesta breu passejada personal amb SalvadorEspriu, només afegir que l'any passat mentre cursava La representació teatral amb el consultor Jordi Vilaró - un luxe de professor-, dels que es recorden llargament, quan preparàvem el primer treball en què havíem de triar entre l'Antígona de Sòfocles i la Lisístrata d'Aristòfanes. A l'aula, algú va comentar, que a casa tenia l'Antígona d'Espriu, el consultor va contestar que la guardara per un altre moment, que ben bé podia ser finalitzat el curs, ja que l'obra d'Espriu es desviava una miqueta de l'original. Doncs, a mi se'm va quedar el cuquet de llegir d'aquesta obra de teatre que, de moment, no he trobat al mercat, però que ara, acabat el trimestre, buscaré, bé per les biblioteques més pròximes, bé per les llibreries presencials, virtuals. Siga com siga aquesta peça teatral me l'he de llegir. 
 
I per acabar només puntualitzar que al començament he dit que he passat de puntetes per l'obra d'Espriu, però la veritat és que vaig empassant-me-la a poc a poc, és a dir sense pressa, però sense pausa.


2 comentaris:

  1. M'agrada molt aquest poema. I sempre que l'he llegit m'he sentit molt identificada amb cada vers; i supose que a molta gent li haurà passat el mateix. Ho porta el poema.

    Ara, però, després d'un temps de no haver-lo rellegit, m'adone que és molta la gent que ja no pot llegir-lo en primera persona, ara hi ha molta gent que no pot triar, que ha d'allunyar-se nord enllà sí o sí, ací els han deixat sense futur.



    Jo tinc un exemplar de "La pell de brau" editat l'any 1975, amb les fulles grogoses i el llom pelat. Realment una reliquia. És un text bilingüe, editat a Madrid; sí a Madrid. El nom de l'editorial: "Cuadernos para el diálogo". Sí, para el diálogo, a Madrid. Com hem reculat en tantes coses?



    Deixe un trosset del poema XLVII, també molt bonic,



    “En la llei i en el pacte

    que sempre guardaràs,

    en la duresa del diàleg

    amb els qui et són iguals,

    edifica el lent temple

    del teu treball,

    alça la nova casa

    en el solar

    que designes amb el nom

    de llibertat”.



    Enhorabona per la constància amb el bloc, que fas unes entrades molt treballades, valenta!

    Ens vorem prompte al festival de poesia de Rafelcofer, no?

    una abraçada,

    Àngela

    ResponElimina
  2. Hola Àngela, és una plaer retrobar-te una altra vegada. Ens veiem de tant en tant i m'agrada haver fet una amiga mijançant la poesia. M'has fet memòria de Rafelcofer, deu ser que falta poc per a començar el concurs. Em fa molta il·lusió participar i la festa que es fa al voltant. Gràcies per llegir-me de tant en tant, almenys quan escric i publique sé que tinc alguns lectors i això em fa molta il·lusió.

    ResponElimina