dimarts, 27 de març de 2012

De Teatre i Poesia

Manifest de John Malkovich

Cada dia de l’any, de tots els anys, i cada vegada en major mesura,  se celebra el dia mundial d’alguna cosa. La setmana passada, 21 de març  celebràvem  el Dia Mundial de la Poesia, en tan sols una setmana s’han celebrat el Dia Mundial de la Meteorologia,  de la Tuberculosi, Contra l’esclavatge i potser encara me’n deixe alguna més. Hui , dimarts  27 de març se celebra el Dia Mundial del Teatre. I el teatre també té a veure amb la poesia, molt especialment, amb el teatre anomenat clàssic, en aquest cas, grec i romà, que a hores d’ara em trobe llegint, per una banda la comèdia Lisístrata d’Aristòfanes amb una heroïna còmica  i per l’altra la tragèdia Antígona de Sòfocles. Dos noms de dona que han perdurat en el temps amb unes situacions que després de llegir-les mantenen una vigència excepcional. Com que m’he matriculat d'una assignatura de nom La representació teatral, toca llegir teatre, tot i que, si he de dir la veritat, mai no m’havia decantat per la lectura del teatre. Ara, però estic prenent-li gustet perquè estic endinsant-me a més de l’obra teatral, en tot allò que l’envolta: la recerca d’obres de teatre per anar a veure’n una, la tria de l’obra i de la ciutat més propera per arribar, el nom del teatre al qual vaja, comprovar si hi ha entrades, comprar-les i esperar el dia per desplaçar-se. I ja amb el dia estipulat,  arribar a l’hora, arreplegar les entrades, entrar, seure, esperar amb els llums encesos fins que s’apaguen i comence l’obra... Tot forma part del teatre, per una banda l’obra, l’autor, l’espectacle, el director, els actors, la coreografia de l’obra que aniré a veure.  

dilluns, 26 de març de 2012

Rafelcofer, un any més



detall de les taules
 
Dissabte tenia una cita en Rafelcofer, l’any passat vaig anar, i enguany no volia faltar, i això que de vegades les coses se’m torcen sense que ho vulga, llavors em toca canviar els plans. Però despús-ahir,  estava allí, a Rafelcofer a l’entrega de premis de la sisena convocatòria del Premi de minipoesia convocat per Internet i amb Internet com a mitjà gràcies l’empeny i la il·lusió que posen els membres de l’Associació Cultural el Rebrot. Haig de dir que, l’any passat, vaig guanyar el primer premi. Per tant, enguany no esperava premi, ni tampoc el segon que també vaig guanyar l’any d’abans. Enguany, l’al·licient era participar i passar-se uns dies divertits, pensant i cavil·lant com encabir les tres paraules dins els poema amb menys de trenta paraules, prenent i deixant idees de les quals només una n’arriba a port. Ara bé, allò que més m’agrada, almenys d’aquesta convocatòria és, l’ambient i les amistats que es generen, amb això vull dir que procuraré no faltar a aquesta cita anual que llueix, tant o més, que d’altres convocades en llocs més cèntrics. La centricitat se’l modela cadascú amb la il·lusió que posa en fer les coses que es fan. 

Per cert, per als que no coneguen Rafelcofer diré que, tot i pertànyer a la comarca de la Safor, queda una miqueta apartada dels eixos viaris principals que travessen la comarca, però hui en dia no es excusa dir que t’has perdut o que no trobes el poble amb els navegadors que et deixen a la mateixa porta com un taxi. 


quasi tots els participants

dimecres, 21 de març de 2012

Diada del 21 de març


CONTINUEM EL PERIPLE POÈTIC DE LA SETMANA...




Per començar la meua personal i xicoteta adhesió al DIAMUNDIAL DE LA POESIA. Així en primer lloc el poema que Narcís Comadira a escrit per a l’ocasió. 

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.


(Narcís Comadira)

Em reconec tant ignorant enmig de tanta poesia que me n’alegre immensament cada dia que descobreix un nou poeta i amb ell un poema desconegut fins el moment.

I ara pel meu compte en el dia mundial de la poesia només uns versos d’un dels més grans poetes, T.S. Eliot, de l’obra Quatre Quartets, que he tingut el plaer de llegir, fa no res, en la traducció d’Àlex Susanna, amb pròleg de Jaime Gil de Biedma. 

Estic segura que no tots compartim els mateixos gustos poètics. Depèn de cadascú. Personalment, m’he sentit atreta pels primers versos d'aquests Quatre quartets, un tema que sempre m’ha interessat. I el goig que aquesta lectura m'ha produït ha sigut indescriptible. En deixe un tast:

Burnt Norton 

I

El temps present i el temps passat
són tots dos potser presents en el temps futur,
i el temps futur contingut en el temps passat.
Si tot temps és eternament present
tot temps és irredimible.
El que podia haver estat una abstracció
que resta com a possibilitat perpètua
sols en un món d’especulació.
El que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present
ressonen passos dins la memòria
pel viarany que no vam agafar
cap a la porta que mai no vam obrir
al jardí de roses. Així ressonen els meus mots
en la teva ment.
Per què, però,
remoure les cendres d’un bol ple de pètals de rosa?
No ho sé.
Altres ecos
Habiten el jardí. Els seguim?
[...]

Només el primer poeta va ser veritablement pioner en escriure els seus versos, la resta hem escrit, reescrit, refet, redit, reelaborat tot el que s’ha dit. Ara bé,  el ser humà mai no exhaureix aquestes maneres de dir la mateixa cosa. Tants com som, tants punts de vista, o com diu el refrany tants caps tants barrets, i en això rau la grandesa de la poesia. Maneres de dir el mateix, que tot i semblar el mateix es dit/escrit de manera diferent. L’art de plasmar la poesia de formes i maneres diferents que queden per sempre. 

[...]
Si amb els meus versos tu notares una llum:
Aquesta seria el fruit de la meua imaginació profunda.
[...]

Nadia Anjuman (2011). Jo, que no he valgut els budell d’un gos. (versions de Josep Vicent Cabrera) Edicions 96.

divendres, 16 de març de 2012

Setmana poètica a tope!



La setmana entrant la poesia ens eixirà per les orelles. Ai, com m’agrada escriure aquesta paraula en els temps que corren!.
Per començar, el dia 20 de març, o siga dimarts que ve, s’acaba el termini per a presentar poemes al concurs de minipoesia que des de fa SIS ANYS l’Associació Cultural El Rebrot de Rafelcofer convoca via Internet. Podeu veure les bases a la seua pàgina web. Cal escriure un poemeta que no podrà superar les trenta paraules, comptant articles, preposicions, pronoms, substantius i tot això. Per a participar cal inscriure’s enviant les dades persones, a continuació et faciliten tres paraules que hauràs d’incloure en el poema.

Divertidíssimmmmmmm..... 

Jo, participe des del segon any, que és quan em vaig assabentar. Haig de dir que les tres paraules donen per a molt,  em fan escriure més d’un poema que, particularment, competeixen entre ells fins que n’envie un. 

M’acaben d’enviar el cartell de presentació i també una invitació a l’acte que es farà a l’Auditori, dissabte 24 de març a les 8 de la vesprada. 

Ja se que sempre tenim moltes coses a fer, molts compromisos als quals acudir, però us assegure que val la pena anar-hi, i a més comprovar l’exquisidesa i el detall amb què han preparat l’espectacle. 

Ens veiem allà, doncs!.



Continuarà...

dijous, 8 de març de 2012

Dia de la dona treballadora

Dia de la Dona treballadora, o siga de totes les dones perquè totes treballen en major o menor mesura, i totes són remunerades en major o en menor mesura.
Fa uns dies vaig rebre un missatge de correu electrònic que titulaven LECTURES PER LA LLIBERTAT I EL RESPECTE, 8 de març. Una d'aquestes lectures era la de La Ventafocs ja no creu en princeps blaus ,versió actualitzada i en clau d'humor del conte que escoltava de xiqueta.




Juntament amb el mateix document un altre títol que no deixa indiferent, diria que posa els pels de punta, Jo, que no he valgut els budell d'un gos de Nadià Anjoman. Nou  poemes d’una dona assassinada per haver publicat un llibre que l'amic Josep Vicent Cabrera ha versionat, juntament amb un espectacle poeticomusical i plàstic que es pot veure en el video inserit  a sota.







dimarts, 6 de març de 2012

Felicia Fuster


El juny del  2006 vaig presentar una activitat poètica en el Palau Marquesal d'Otos on el tema elegit portava per títol "poesia de dones". Aquell dia es van llegir uns quants poemes que havia triat de l'Antologia de poesia catalana femenina a cura de Carme Riera, amb il·lustracions d'Eulàlia Sariola que la Generalitat de Catalunya i l'Institut Català de la Dona havien editat conjuntament. Com a poeta convidada  Maria Josep Escrivà, com sap fer molt bé, ens va portar de la mà pels seus versos.
Una de les poetes de qui es va llegir un poema va ser Felicia Fuster i un dels poemes va ser Fosca inclòs dins l'Antologia. Des d'aquest raconet m'he permès un record entranyable per a la dóna que se n'ha anat, però no la seua obra.




Fosca
A M. M. M.
amb admiració i afecte
Obscura,
fosca em van fer,
embolcallada amb els secrets
de la terra de sota.
Ni la dent
ni l'aixada, ni els trànsits
de l'arrel,
no, res, no m'ha fet créixer cap enfora.
Fosa en el pensament, encara tinc
la immensitat, entre l'espasa i l'ombra.
Ocell rasant, amb cabellera d'ales,
la llum vesteixo
gelat sobre la pell, un foc de lluna.
Pel cel mullat de núvols,
quasi per joc,
el sol endiumenjat
no em pot fer anar endarrere,
ni tibant-me -potser de massa lluny
i poc- un pany de vida que enlluerni.
Per fora, fosca,
obscura sembla que em van fer:
molí aturat
amb aspes desbocades
desesperadament;
torrent golut, rodolant, cec,
que es deixa caure
en el bressol immòbil de la nit
per afegir el silenci
i fer cant nou.
Obscura he corregut, potser amagant-me
darrera el fil del somni
interromput, dormint
en els cabassos buits, en les esperes
de les àvies
que guien
amb mans de vent, els trèvols, els tresors
extenuats
de primaveres caducades.
Un dia
m'he despertat com d'una mort petita,
intranscendent. He vist, de sobte,
el món. Distret. Obscura
m'he sentit: una glopada, una embosta
d'espai perdut. Un sanglot
m'ha penjat, allunyada,
sobre una branca dura
de ferro mal forjat,
aquí on m'estic, nua de temps,
amb la por d'esperar, per esperar-vos, ferotgement callada,
obscura.
Fosca, meticulosament. I viva.

(Del llibre Aquelles cordes del vent., Barcelona: Proa, 1987, p. 14-15)