dilluns, 17 de desembre del 2012

Encara un Estellés que sorprén

Parlar de Vicent Andrés Estellés significa parlar del més gran poeta que hem tingut en llengua catalana d'aquest darrer segle xx. Per mi són paraules majors. Però no, no vaig a parlar d'Estellés, crec que és molt millor llegir un poema seu, en té per a tots els gustos, del tema que es demane i adreçat al tema que menys se'ns pot passar pel cap. 
 
Dijous passat, 13 de desembre es feia la presentació a València del darrer llibre d'Estellés, L'inventari clement de Gandia, un llibre ben especial com molt bé explicaven els qui hi havia a la taula Begonya Pozo, Jordi Oviedo, Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig. Un llibre que ha passat per moltes peripècies des que Estellés el va escriure i el va presentar al Premi de Poesia Ausiàs Marc l'any 1966. Un original que es va “traspaperar”, i que Estellés va col·locar en el seu lloc altres versos, en tenia tants escrits, i ara per una d'eixes casualitats que de vegades passen en la vida, s'ha trobat dormitant dins un arxiu. Troballes com aquesta se'n produeixen de ben poques, i quan passen són un goig i una festa que cal celebrar a bombo i plateret. 
 
I com molt bé diu el títol, Estellés ens brinda un inventari personal del seu anar fent per la vida de fa vora cinquanta anys.

I en això aquest preciosíssim sonet deixa constància:


A la flor honesta que hi ha
entre les pedres, a la vorera;
a la flor de la carretera
que no sap mai el temps que fa.

La flor humil i al sa i al pla
que no espera la primavera,
que únicament, tímida, espera
la brusca, trista i pobra mà.

A la flor disposta i discreta,
la que creix sense cap secret,
que ni tria brisa ni lloc...

La contempla, tendre, el poeta,
i va i li dedica un sonet
en el lloc d'honor del seu bloc.

 
Vicent Andrés Estellés (2012) L'inventari clement de Gandia. Edicions 96


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada