diumenge, 21 d’octubre de 2012

In memoriam



Foto:Mercè Lloret

Aquest cap de setmana s'ha commemorat el 30 aniversari de la pantanada de Tous, esdevinguda el 20 d'octubre de 1982. De sobte m'han plogut imatges a sobre que tenia mig oblidades, i he recordat, sense voler recordar, perquè hi ha moments de la vida que deixen empremtes inesborrables i ixen a la llum en el moment més inesperat. Déu meu! ja han passat trenta anys d'aquell dia fatídic, i aquest cap de setmana m'he sentit malament, molt malament, perquè he comprovat de primera mà el poc o nul ressò que van tindre algunes noticies, encara que en els primers moments unes es van superposar a les altres per la magnitud, però els anys no els han recuperat.

 

El cas és que, fa deu anys, per les mateixes dates, quan es commemorava el vintè aniversari vaig escriure una carta a la premsa, per ser més exactes al setmanari El Temps, que no es va arribar a publicar, sense que mai haja sabut si és que no va arribar o no la van voler editar. La qüestió és que han passat deu anys d'aquella carta, i hui, m'ha vingut a la memòria aquell escrit que he recuperat entre les carpetes oblidades de l'ordinador per publicar-la sense més, sense necessitat d'enviar-la a ningun mitjà de premsa. Només per què algú la puga llegir i no es torne a quedar en una carpeta amb documents antics que fa temps havia deixat de consultar.

Aquest cap de setmana ha estat plovent, no tant com aquells dies. Però, hui, quan ha escampat la plujat he anat a visitar el monòlit que es va col·locar en memòria dels desapareguts. He passat mil vegades pel lloc on està ubicat i mai no l'havia vist. És un racó amagat, on els cotxes passen a bona velocitat sense ni adonar-se'n. Al peu, unes ramells de flors donen fe. In memoriam...

 

La cara oculta de la pantanada de 1982.

Els altres. Els oblidats.

Aiora, 25-10-2002

EL DRET AL RECORD DE TOTES LES VÍCTIMES DE LA RIUADA DEL 82


Feia poc més d’un any que vivia en Aiora quan van tenir lloc els dramàtics esdeveniments de la riuada del 1982, des de llavors, només he sentit que parlar de la pantanada de Tous, amb tot el drama que va suposar el trencament de la presa. Mai però no he escoltat una sola paraula referida al territori valencià que hi ha més amunt, a la capçalera dels rius que conflueixen i naixen en la Vall de Cofrents, on es va fer l’aportació més gran d’aigua per al desastre que va ocasionar el trencament de la presa. Sembla com si l’aigua haguera sorgit per art de màgia d’un lloc puntual i prou. En l’article publicat “La pantanada de Tous, un drama de 20 anys” núm. 957 només s’esmenten els 546 litres que es van arreplegar en Enguera, l’aigua d’Enguera no va passar per Tous. Doncs no, l’aigua venia de més amunt, de la Manxa oriental, i sobretot de la vall de Cofrents, on el Xúquer és la conca principal, i on van a parar tots els barrancs que conflueixen en les gorges del Xúquer, en la vall de Cofrents i la Mola de Cortes, on s’hi aboquen rieres i rierols amb una fort desnivell i amb un ímpetu desmesurat, quan, aquell dia, el cel es va trencar de cop. Aquella nit fatídica del dia 19 s’excediren amb escreix els 600 litres, (segons van anotar els responsables de controlar la meteorologia a la C.N.C) que podia marcar el pluviòmetre, no es va poder comptabilitzar el total exacte, però ja es podrà imaginar l’aigua que va vesar el pluviòmetre ja que la seva capacitat de mesura era de fins a 600 litres/m2.

Tanmateix, ningú no se’n recorda, ningú no ha fet memòria que aquell matí del dia 20 un autobús amb treballadors d’una empresa de contractació de la C. Nuclear de Cofrents que sortia de treballar, del torn de nit, a les sis del mati, nit fosca encara, va ser arrossegat en un gual per la força de les aigües del rierol Cautaban, que transcorre per un barranc gairebé sec, 500 metres abans de la confluència amb el Xúquer. El cabal del Xúquer, resultava frenat pel Cautaban i d’altres adjacents. Hores després, en fer-se de dia, se'n van poder rescatar alguns de les aigües, però nou van ser arrossegats. Alguns dels companys van veure com es precipitaven riu avall, per la antiga presa d’Embarcaderos, sense poder fer res. Tampoc no es poden oblidar els morts que hi va haver en Aiora. On una rambla que creua el poble va taponar de runa La passarel·la que, finalment, va rebentar, enduent-se tot el que es va trobar pel camí. Les víctimes, un xiquet desaparegut que intentava desguassar un patí, va ser tragat per la rambla, i una dona d'edat avançada arrossegada per la tromba d’aigua des de la porta de sa casa, el cos de la qual va aparèixer en el caixer del Xúquer 23 Km. riu avall al cap d'un temps. Tant d’un lloc com de l’altre se’n van recuperar poques víctimes d’aquella tragèdia, els quals només queden en el record familiar. És per això que després de llegir tants articles en premsa trobe que falta un petit recordatori per a unes víctimes que ningú no ha esmentat.


Foto: Mercè Lloret

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada