dimecres, 5 de setembre del 2012

Les nits Estellesianes

un barco al bell mig d'un mar estellesià


Ahir, dimarts, dia 4 de setembre es commemorava l'aniversari de Vicent Andrés Estellés. No ho havia oblidat, però lamentablement vaig oblidar escriure una entrada per aquesta memorable jornada, i aquestos dies no em puc connectar tal i com voldria. Me'n penedisc, i encara que amb una miqueta de retard no vull deixar passar la celebració.

Un poema que vaig descobrir un dia i me’l vaig apropiar, memoritzant-lo, perquè m’acompanyara les nits abans d’adormir-me, talment com una oració.


Les nits que van fent la nit
1
La nit és el meu regne. Tinc un desig enorme
d’escriure per la nit, de llegir per la nit,
de pensar per la nit, de plorar pe la nit,
de jaure, de deixar d’ésser a poc a poc
enfonsant-me, així, en un habitual naufragi.
Escric darreres coses sobtades, impensades,
repentines, calentes, amb la gran por de caure
en un irreparable oblit d’açò o allò
a mesura que vaig naufragant, mentre caic
en el son, en aqueix petitíssim no ésser,
i escric, escric, escric, aleshores envie
les acceleradíssimes botelles del naufragi,
els acceleradíssims missatges del naufragi
amb un deler de platges pacifiques i esveltes
en qualsevulla banda on no podré arribar.
Acceleradament escric, faig testament
ràpid de tot açò i allò que pot ser útil,
aleshores tinc un tendre anhel cartogràfic,
dic,entre pressa i pressa, la situació
del meu cos, del meu cor, al moment del naufragi;
tot és un enviar missatges i botelles,
tirar coses al mar, de vegades amb una
clara voluntat d’àncora que no sempre em confesse.
La nit és el meu regne, el meu mar, el moment
postrer del meu naufragi, escric mentre una sal
i unes ones m’emplenen els pulmons, tot el cos,
mentre em rosega el cos l’amargor del naufragi.
Aleshores naufrague el més elegantment
que puc: sobre el meu cos escampe bé el llençol,
pose el cap el millor que puc sobre el coixí,
després, negligentment, apague el llum, i rese,
rese amb els ulls oberts; darrerament comprenc
que tot és ja impossible, i tanque els ulls, els tanque,
i llavors em roseguen –minuts després- uns peixos,
em roseguen les boles dels ulls, el cos, el cap,
els peixos implacables de cada nit que em van
assetjant cada dia mentre vaig, mentre torne,
mentrestant faig açò o allò i que de nit surten
de llocs inconcebibles i em roseguen, roseguen
els meus talons, els ulls, el baix ventre, l’esquena...

Vicent Andrés Estellés (1999) Recomane tenebres. Obra completa 1. Eliseu Climent, Editor. València.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada