dimecres, 25 de juliol de 2012

Un sopar entre-versos i poetes

Pùblic fent tertúlia abans de sopar


Una nit Entreversos era el reclam que l'amic Josep Alfonso ens havia promès a tots els incauts que seguint els sons de la flauta màgica vam decidir a reunir-nos al voltant del preciós paratge que Otos i Ca les senyoretes ofereix amb la seua esplèndida balconada des d'on es contempla la bucòlica ombria del Benicadell, al peu mateix de la serralada, i allí ens vam trobar per escoltar i rebre poetes i poemes, veus noves i no tan noves, moltes de les quals han sorgit i s'han donat a conèixer a través de Internet i amb els blocs com a rerefons, que l'editorial Germania ha actuat com a element promotor, un gest insòlit de mostrar la poesia que s'escriu. En aquest cas jo afegiria que la poesia s'escriu més que no es pensem i té un molt bon auditori disposat a escoltar-la com vaig poder comprovar de primera mà. Els incauts que vam assistir, teníem com a premi, a la nostra dèria de seguir l'executant, l'elecció d'un dels poemaris dels poetes editats. La veritat és que elegir entre tants noms va resultar una miqueta difícil, ara em queda la tasca d'anar apropant-me a poc a poc cap a la resta de poetes que no vaig triar, per això mateix només escric els noms dels involucrats:

Francesc Mompó
Xelo Llopis
Lluís Vicent
Rafael Estrada
Manel Alonso
Salvador Lauder
Josep Manel Vidal
Alba Àlvarez
Pep Alfonso

per quedar bé amb tots, un poema meu que vaig escriure, el 2006, que fa referència a la balconada.


Ca les senyoretes

Havent dinat en taules diferents,
repartits entre els diversos menjadors,
alguns dels comensals confluïm en la terrassa,
racó de tertúlia, de l’ampla balconada
que mira cap a l’ombrívola serralada
del Benicadell.


A tocar del poble, la natura està civilitzada,
tot de marges s’esglaonen per la carena
que només un colós podria pujar
amb quatre camallades, fins al lloc
on la muntanya s’alça vertical,
i es torna abrupta i inaccessible,
com el llom d’un immens drac.


El sol ha traspassat el zenit,
i eixampla ombres tot fent becaines.
Marceja,
i la vesprada convida a la conversa amable.


Al davant nostre,
a la vora d’un marge,
un garrofer, solitari,
dóna compte del seu cosmos generós,
i incita als versos.


Una sargantana apressada i esquiva
fa camí entre les pedres.


integrants Entreversos_1

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada