El dia 9 de maig és la data de cloenda de les
commemoracions del centenari que la SeccióFilològica de l'Institut d'Estudis Catalans, ha dedicat a l'Any de la ParaulaViva. Una paraula viva que l’any 1903, Joan Maragall exaltava en el discurs inaugural
en ser nomenat president de l’Ateneu que portava per títol Elògi de la paraula.
I de tot el que va dir destacaria aquest paràgraf aparentment
tan simple i que emana tanta força,
«Doncs jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa
d’aquest món perquè en ella s’abracen i es confonen tota la meravella corporal
i tota la meravella espiritual de la Naturalesa.
Sembla que la terra esmerci totes les seves forces en
arribar a produir l’home com a més alt sentit de si mateixa; i que l’home
esmerci tota la força del seu ésser en produir la paraula.»
Apadrine la paraula «Xaragall»,
la vaig trobar en algun dels llibres que he anat llegint, que ara mateix no
recorde, però puc assegurar que me'n vaig enamorar perquè reflecteix exactament
els paisatges que m’envolten i que he fet meus.
Al DCBV diu del xaragall que és
un còrrec, regueró que forma l’aigua de pluja en escampar-se per un terreny
inclinat i excavant la terra.
Em sembla que per les comarques
meridionals aquesta paraula es poc utilitzada en comparació amb els seus
sinònims, vaig intentar substituir-la per altres com regueró, aragall,
esvoranc, aiguall, mullador, xòrrec, xorregall, però res, no em feia el pes,
només volia aquesta paraula, finalment vaig decidir que jo me l'estimava i
havia de ser meua, així que la escriuré on i quan em vinga bé.
M'agrada molt. Jo també tinc sentit XORRANC.
ResponEliminaA mi m'agraden paraules com CAMAL, ESCURAR, COLLIDOR, DESFICI,... perquè "una llengua no es perd perquè els que no la saben no l'aprenen, sinó perquè els que la saben no l'usen", i en eixe sentit aquestes paraules són símbols de resistència entre aquells que venint d'un ambient i un entorn valencià decideixen parlar castellà, i parlar castellà els seus fills. Que ja sé que cadascú és lliure, i que potser no és respectuós criticar eixe fet, però jo critique la falta d'estima a allò que són, a allò que han heredat de pares i iaios, a allò que els identifica com a poble,... i quasi sempre per ignorància, per falta de d'autoestima i de seguretat, per deixar-se convèncer pels arguments castellanitzadors. I quan et diuen allò de "es más fino, y más elegante, y para los nenes tiene más salidas laborales, que nunca se sabe si tienen que trabajar en Murcia, o en Albacete,... el valenciano como es tan basto, te deja acento cuando hablas en castellano, y se nota un montón que eres de pueblo,...". I és aquesta gent la que diu coses com "mi marido es collidor", o "me he dejado toda la escurada por hacer", o "tengo que entrar los camales de este pantalón", o "tengo un desficio!", i per això m'agraden paraules com aquestes, perquè evidèncien la finor i l'elegància, fins i tot la cultura i el saber estar, d'aquesta gent.
ResponEliminabon dia Àngela, a mi m'agrada molt el so de les paraules en veu alta del valencià dites amb el cor. Prova-ho i voràs quina música més bonica s'escolta. Una abraçada,
ResponEliminaMercè