diumenge, 23 d’octubre de 2011

MIGUEL HERNÀNDEZ i que fer-ne



Miguel Hernàndez

Fa uns anys vaig llegir en una antologia que parlava de Joan Fuster que, en la introducció a la seua antologia de la poesia valenciana (1900-1950) escrivia de “l’inútil ideal de l’objectivitat” o del fet que “triar és opinar”. Aquesta senzilla frase se’m quedar gravada i l’he tinguda present des que vaig obrir aquesta finestra poètica a l’exterior.

Fa uns dies aquesta frase em va eixir al pas escrita pel crític, historiador i més coses, Manel Ollé, La invenció de la tradició literària. Formació i transformació del cànon, en què a propòsit de les antologies deia que “antologar és triar i triar és opinar. De  manera explicita en pròlegs justificadors i de manera implícita en la tria de noms”.

Al mateix temps un altre historiador, Carles Miralles en l’article Sobre el cànon de la literatura catalana i que fer-ne revista Cultura (núm. 6, 2010) comenta tot referint-se al Cànon, en majúscules, que no deurien d’influir en la seua formació, ni els governs de torn per una banda, ni les idees que els escriptors han plasmat en les seues obres a canonitzar, sinó que es deuria de prevaler l’obra ben feta i escrita per la posteritat,  com l’obra El príncep de  Maquiavel per posar un exemple.

Continuava Miralles tot dient que els cànons de les literatures modernes es van consensuar a partir de les ideologies particulars de cada nació emergent, pels volts de s. xviii. De la qual cosa se’n dedueix que literatura i  política, mal que ens pese van de la mà com un tot indissoluble.
 
Aquestos dies he pogut comprovar amb perplexitat, els mitjans d’informació anaven plens, del greuge a què han sotmès la figura del poeta Miguel Hernández. Deu ser que va nàixer en una mala època, va ser del costat que no interessava, ni llavors, ni ara. Un personatge incòmode per les autoritats. Com apunta E. Cerdan Tato, les caixes encara estaven per desprecintar, no d’aquest govern, sinó pel que sembla de vint-i-cinc anys enrere. Vint-i-cinc anys, caixes i caixes pels magatzems sense saber que fer-ne. Fins que finalment el govern actual l’ha fet fóra. Al carrer. Si no recorde malament l’any passat per aquestos dies es celebrava el centenari del seu naixement Oriola, 30 d’octubre de 1910-Alacant 28 de març de 1942.

Perquè un escriptor arribe a ser canònic cal que passe, per descomptat,  temps, i mentrestant que no se n’obliden de la seua obra i escriguen el seu nom en les llistes canonitzables, que se l’edite, que se’l traduïsca a moltes llengües, que se’n facen estudis, treballs, que s’investigue, que estiga sempre present en la memòria de totes les èpoques. Totes aquestes coses són imprescindibles i indispensables, això Miguel Hernández ho té. Però també cal que les institucions polítiques facen costat, perquè sinó la propaganda que d’això en fan fa molt de mal. Tot i que potser molts, no se n’han assabentat de res. D’això s’encarrega la publicitat dels mitjans que malauradament tenim al nostre país.



Barro es mi profesión y mi destino
que mancha con su lengua cuanto lame.

Soy un triste instrumento del camino.
Soy un lengua dulcement infame
a los pies que idolatro desplegada.
[...]




Llegir aquest poema és una delícia. 
Escoltar-lo posa els pels de punta. 
Que no pare d’escoltar-se aquesta potent veu que és 

Miguel Hernández.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada