dilluns, 19 de setembre de 2011

La meua contribució a la Festa Estellés


Aquesta sóc jo davant d'un micròfon. Per Estellés qualsevol cosa




Imagine que la Festa Estellés de cada poble és com som cadascú, única i irrepetible, un món en miniatura. Per això la Segona Festa Estellés d’Otos es va fer seguint unes pautes, i la Segona Festa Estellés de Gandia seguint-ne unes altres, però en essència el que es busca i es persegueix és el mateix: llegir la poesia de Vicent Andrés Estellés, en totes les seues facetes, que en són moltíssimes, i a més que els seus versos ressonen a les nostres oïdes i els els fem nostres. De fet m’apunte la medalla de formar part d’un dels lectors que vam eixir a llegir un poema en Gandia. Un poema que vaig descobrir un dia i me’l vaig apropiar, memoritzant-lo, perquè m’acompanyara les nits abans d’adormir-me, talment com una oració.



Les nits que van fent la nit


1


La nit és el meu regne. Tinc un desig enorme

d’escriure per la nit, de llegir per la nit,

de pensar per la nit, de plorar pe la nit,

de jaure, de deixar d’ésser a poc a poc

enfonsant-me, així, en un habitual naufragi.

Escric darreres coses sobtades, impensades,

repentines, calentes, amb la gran por de caure

en un irreparable oblit d’açò o allò

a mesura que vaig naufragant, mentre caic

en el son, en aqueix petitíssim no ésser,

i escric, escric, escric, aleshores envie

les acceleradíssimes botelles del naufragi,

els acceleradíssims missatges del naufragi

amb un deler de platges pacifiques i esveltes

en qualsevulla banda on no podré arribar.

Acceleradament escric, faig testament

ràpid de tot açò i allò que pot ser útil,

aleshores tinc un tendre anhel cartogràfic,

dic,entre pressa i pressa, la situació

del meu cos, del meu cor, al moment del naufragi;

tot és un enviar missatges i botelles,

tirar coses al mar, de vegades amb una

clara voluntat d’àncora que no sempre em confesse.

La nit és el meu regne, el meu mar, el moment

postrer del meu naufragi, escric mentre una sal

i unes ones m’emplenen els pulmons, tot el cos,

mentre em rosega el cos l’amargor del naufragi.

Aleshores naufrague el més elegantment

que puc: sobre el meu cos escampe bé el llençol,

pose el cap el millor que puc sobre el coixí,

després, negligentment, apague el llum, i rese,

rese amb els ulls oberts; darrerament comprenc

que tot és ja impossible, i tanque els ulls, els tanque,

i llavors em roseguen –minuts després- uns peixos,

em roseguen les boles dels ulls, el cos, el cap,

els  peixos implacables de cada nit que em van

assetjant cada dia mentre vaig, mentre torne,

mentrestant faig açò o allò i que de nit surten

de llocs inconcebibles i em roseguen, roseguen

els meus talons, els ulls, el baix ventre, l’esquena...


Vicent Andrés Estellés (1999) Recomane tenebres. Obra completa 1. Eliseu Climent, Editor. València.


Un quartet interessant i prometedor. Moltes gràcies



4 comentaris:

  1. Xe, xe..., quin luxe de foto!, i amb la companyia simbòlica del Fill del Forner. Què més s'hi pot demanar? Gràcies per la vostra presència, per la teua participació, i també per fer-me descobrir aquest poemarro d'Estellés. Cada vegada em reafirme que és un poeta inacabable.
    Per cert: podeu enviar alguna d'aquestes fotos a l'adreça festaestellesgandia@gmail.com per al nostre arxiu?
    Abraçades.

    ResponElimina
  2. Maria Josep, ara mateix envie les fotos. Una abraçada molt gran.

    ResponElimina
  3. Mooltes gràcies. Jo m'afegisc, tot i que de manera més discreta, al que ha dit M. Josep. Va ser un plaer compartir els versos d'Estellés la nit de divendres.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. ai! que contenta i feliç que em sent de veure tantes cares. Moltissimes gràcies per tot, eixir davant del micròfon per mi va ser tota una experència que m'agradarà tornar a repetir, no ho havia fet mai, però a aquestes alçades de la vida no dec fer-me enrere en coses que m'agraden i deixar-ho per a més endavant. No hi ha més endavant, hi ha ara, el present.

    ResponElimina