divendres, 15 de juliol de 2011

Salvador Jàfer i Sanxis



garrofer i garrofes


L'oració a la vall



Nit de bronze, espai superior, cel de contrició,
salut dels pobres, venjança dels vençuts, oblació,
instant de seda, vellut temporal, país interior,
contrada perfecta, capot hivernal, neu sobre les pestanyes,
celest és l'horitzó, el sol s'hi pon al mig.
Els colors temperats, l'aura matinera,
el riu de la son, l'hora benèvola, el record segellat,
que calma la brisa, que canta la roca, que besa el turó,
que dorm a la fosca, que beu la serena,
que trenca els lligams, que obre les venes,
que exsuda el licor, que pispa a camp lliure
taronges i préssecs, que espanta el destí,
que riu amb les llàgrimes, que torca suors,
que roba la vida, que tiba la corda,
que crema rostolls, que birba els camps erms,
que aplega l'escuma, perquè és home i l'estima,
perquè és déu i la infanta, perquè és pedra
i s'hi entesta, a fi que s'eixample, a fi que s'estire,
a fi que s'unesca al torrent del seu cor,
per tal de trobar-ho, per tal de desfer-ho,
per tal d'unificar-ho, per tal d'oblidar-se,
per tal d'humiliar-se, per tal d'exalçar-se,
tu véns i l'estens, tu véns i la mires,
tu pots i la cuides, tu saps i la toques,
tu ho dius i ella es deixa.
Només per donar-vos diamants pel seu just preu,
el silenci em conta els secrets de cada cosa,
car res no té preu en aquesta vida sinó l'instant
en què ens fem accessibles. Ser accessible vol dir
ser generós. No sé si m'entendreu, potser no
m'entendreu. A voltes torne a casa com un heroi
que no ha perdut ni ha guanyat res sinó el repòs
i també algun punt de nostàlgia. A l'hivern
les meues muntanyes s'esclarissen,
i jo les vull així, així és el seu cicle,
i així és la meua vida.
Si algun dia em perdia no caldrà que em busqueu,
que m'estaré tot sol somiant amb mi sol l'esclat
de sentir-me abandonat i lliure. Les meues mans han fet
un univers exacte on cada alenada és com cal
i potser no cal més. O potser un record em durà
l’enyorança. Llavors us buscaré i ens tornarem
a mirar les ninetes dels ulls
com fan els titellaires en acabar la funció
i beurem el timonet criat en serralades,
endolcit amb la mel de les abelles sàvies,
borratxes de romer, en ser que el sol s'enfila
per les roques rosades del meu Benicadell.
Quan ve la poca nit i el sol raspa les pedres
del meu altiu penyal, és l'hora d'allunyar-se
per fer una pregària als colors que condensa
aquest sol poderós. Ací l'home es fa lliure
sobre les fines serres que dibuixen el cercle
de la vall al ponent. Esdevé bell i únic,
com el vel de l'aurora, de solitud segura,
com els garroferars, com la intensitat dels verds
incendiats d'estiu, l'olivera, la vinya,
l'ametler groguinós, l'albercoquer, la pruna.
Així estic reconciliat amb les roques, amb els pins,
amb l'eixutesa, quan no és any plovedor, amb l'espàrec,
el mussol que recita nostàlgia, el romer, el timó,
la pebrella, els esclata-sangs de novembre, quan la tardor
fon els morts, el raïm roig d'estiu, el daurat moscatell,
la incerta neu d'hivern, les fonts perdudes pel terme
que fa tants anys que no ragen.
Aquesta vall m'encercla com un cau protector
al conill, a la llebre, a la rabosa escassa.
És un lloc virginal dedicat a la lluna.
I quan no plou i el sol bada les penyes,
i els barrancs es dissolen,
el baladre s'encabota a perdurar-hi amb el morat verinós.


Salvador Jàfer (1984). Els caçadors salvatges. Pròleg Vicent Escrivà. Col·lecció Poesia 3i4





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada